Maragall inacabable (2)
Un episodi molt conegut de la vida i l’obra de Maragall és la composició de Paternal. L’octubre del 1892, Maragall havia publicat el seu primer article al Diario de Barcelona. Pensem que el gruix de l’obra maragalliana està escrita en menys de vint anys. En aquells moments, doncs, els anys 92-93, que són els de l’eclosió modernista, és a dir, de l’entusiasme per tot allò que sigui modern, Maragall dedica articles a Ibsen i a Nietzche i fa crides a la joventut per acabar amb una democràcia corrupta a tot Europa. Com escriu al seu amic Anton Roura, “Es modernistes som aixís, ens anem espiritualitzant que és un contento.” (15 de setembre del 1893)
I són així fins a les últimes conseqüències. Perquè la modernitat tenia aspectes molt durs per la classe a la qual pertanyia Maragall, hi havia el conflicte obrer i hi havia els atemptats anarquistes. Per fer-se’n una idea, en menys d’una dècada el terrorisme anarquista, que és un moviment modern i internacional, és a dir que comprèn allò que valoren més els modernistes, aconsegueix assassinar un president francès, un president dels Estats Units i l’emperadriu Sisí. A banda naturalment de totes les víctimes menys espectaculars.
El primer atemptat a Barcelona va ser el 24 de setembre de 1893, a la Plaça Reial, contra el capità general Martínez Campos. Doncs bé, cinc dies després d’aquest atemptat, Maragall escriu una famosa carta al mateix Anton Roura que dóna una idea molt clara de com viu Maragall aquell moment:
“Ja hauràs vist per la Premsa que de poc no ens rebenten an en Martínez Campos. Això ens dóna molta importància; els polítics estrangers parlen de Barcelona com d’un gran centre anarquista, és a dir, que anem en primer línia del modernisme. Entre això i que el fill d’en Pitarra ha traduït la “Princesse Maleina”, de Maeterlinck (…); i que en Tutau (…) se’ns torna decadent (…); i que sembla que la pròxima temporada teatral tot serà Ibsen i Hauptmann (…); i que el governador ha prohibit “El enemigo del pueblo” del sobredit Ibsen (…) i que al Liceu volen fer “La Walkíria”; i van a urbanitzar i fer la plaça de Catalunya monumental, t’asseguro que Barcelona ha entrat de ple “dans le movement””.
L’autor de l’atemptat a Martínez Campos va ser pres i el van afusellar el set d’octubre. Abans de morir, però, ja va advertir-ho: “la venjança serà terrible”. I el set de novembre, és a dir al cap d’un mes exacte, hi ha la famosa bomba, o bombes, del Liceu. Vint morts i dotzenes de ferits. Com se sap Maragall hi era present, i quan arriba a casa escriu un dels poemes més impressionants de la història de la nostra literatura, Paternal, que subtitula, perquè quedi ben clar, “Tornant del Liceu en la nit del set de novembre de 1893”. Amb aquesta precisió Maragall lligava el poema al moment i subratllava la idea de l’obra com una emanació directa de la realitat.
Furient va esclatant l’odi per la terra,
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anar a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.
A cada esclat mortal – la gent trèmola es gira:
la crudeltat que avança, – la por que s’enretira,
se van partint el món…
Mirant el fill que mama, – la mare que sospira,
el pare arruga el front.
Pro l’infant innocent,
que deixa, satisfet, la buidada mamella,
se mira an ell – se mira an ella,
i riu bàrbarament.
La interpretació del poema no és tan fàcil com sembla a simple vista. És clau aquest final, “bàrbarament”, que tendim a llegir com una advertència o un mal presagi, però que conté una nota positiva difícil de veure si no es considera que “bàrbarament”, que avui té connotacions tan negatives, en aquells moments comportava uns ecos rousseaunians de les bondats de la natura, tal com explica Coromines al Diccionari Etimològic, i també ressons de Nietzsche que ara veurem.
En tot cas queda palesa la consciència de Maragall sobre el que està passant. D’alguna manera li ha esclatat a la cara tot aquell entusiasme de la carta a Anton Roura. Maragall tracta l’episodi a través de la paternitat, gairebé diria que com una resposta nietzcheana a la figura més previsible que hauria estat la maternal, la d’una pietat. Vull dir que Paternal és un poema d’un gran coratge, i més tenint present que tot just feia uns mesos que Maragall havia tingut el primer dels seus tretze fills, per altra banda la materialització més evident del seu vitalisme.
Febrer 24th, 2010 at 8:35 pm
Admeto la fama de Maragall, i la seva importància però !quin poema més dolent, aquest paternal!. Certament el vers final conté la imatge millor: aquest bàrbarament que, com tu dius, s’ha de llegir en positiu. Però costa molt d’arribar-hi… i, sobretot, d’empassar-se l’última estrofa, amb aquest infant innocent/ que deixa, satisfet, la buidada mamella…etc. etc