La cobra reial
A part dels meus pares, a casa hi érem tots, amics, familiars, gent connectada amb Wi-Fi a una mateixa idea del món. Havíem dinat i fèiem sobretaula, comentàvem la crisi, preníem cafè, a fora tornava a ploure, no entenc per què fa tant fred i no para de ploure. El cas és que preníem cafè i discutíem de com m’ho podia fer jo per cobrar unes factures i de cop el cor se’m va posar a cent, ningú va notar-ho però se’m va disparar perquè em va venir al cap la serp. Una cobra reial quatre metres llarga que els meus pares m’havien deixat abans d’anar a Egipte. Els jubilats viuen bé, per més que diguin, era el tercer cop que anaven a les piràmides. No podien deixar la cobra a la residència canina i encara menys al zoo, és una bèstia il·legal sense papers. Vam tancar-la a l’habitació petita i ja no hi vaig tornar a pensar. Encara que sembli mentida, quan no vols pensar en una cosa te’n descuides del tot.
Doncs fins que no vaig tenir gent a casa no em va venir al cap la cobra. La gana que aquella bèstia devia estar passant. Devia estar emprenyadíssima. Segur que havia sortit del terrari, amb prou feines hi cabia enroscada. Jo estava acollonit. Qualsevol podia obrir la porta i la cobra reial escapar-se i anar matant gent o encara pitjor que es convertís en una notícia mundial, quatre metres de cobra reial pels carrers de Barcelona, enroscant-se als pinacles de la Sagrada Família o a la torre Agbar, la CNN en directe, una cobra de grandes dimensiones desata el pánico en la Ciudad Condal, baixada en picat del turisme, desprestigi de la candidatura als Jocs d’hivern, pèrdua de llocs de treball. Valia més evacuar els convidats de casa, inventar que no em trobava bé, el mal temps, una mica de febre i que sisplau tothom marxés, fer la comèdia i després trucar directament als Mossos, perquè amb els meus pares no hi ha res a fer, per ells queda’t uns dies vol dir aquí ho tens i espavila’t, ja em va passar amb una bosseta de coca i em va passar amb la Magnum i em va passar amb mi mateix, queda’t uns dies al pis i encara hi sóc. Haurien dit que agafo manies. D’acord, hauria hagut de fer fora tothom i trucar als Mossos de seguida però la mandra és la mandra, la veritat, m’estimo més jugar-me-la que no el pal dels Mossos, papers, explicacions i judicis.
I després, que vaig fer bé. Fa cinc anys que els meus pares se’m van presentar amb la serp i mai no ha passat res. Quan van tornar de viatge van trucar i com m’esperava ni piu de la cobra. Tampoc sé què els hauria dit, perquè no he obert mai la porta de l’habitació petita. Jo només sé que el pis no fa pudor d’animal mort i amb això em conformo. Per mi que entra i surt pels conductes de l’aire condicionat. Es fot els coloms o algun veí li dóna menjar. Tinc uns quants veïns que són uns escurçons. També podria ser que els meus pares haguessin vingut a buscar-la sense dir res, ja els conec, potser van liquidar-la i com que era massa gruixuda per passar pel vàter la tinc a rodanxes al congelador, a la cisterna del lavabo o en bossetes al farcit del sofà que dormo. Val més no saber-ho. També tinc sentiments. Ara faig vida al menjador. S’han acabat les visites. Casa meva és passadís, menjador, cuina, lavabo i res més. Les habitacions són per la cobra. Estic segur que de nit se’n va al zoo i que s’ha lligat una altra cobra reial, que ha fet ous i que muntarà una família clandestina aquí al costat, com si ho veiés.
Febrer 22nd, 2010 at 9:51 am
M’has fet recordar del conte “Casa tomada” del Cortázar. Salut.