Maragall inacabable (1)
1. Paternal
L’escriptor preferit de Maragall era Goethe i Goethe diu en alguna banda que les naturaleses genials viuen “diverses vegades l’adolescència, en canvi les altres només són joves una vegada a la vida.” Aquesta idea serveix per introduir-se en Maragall i lliga bé amb el poema que es considera l’obertura de la seva obra, L’oda infinita, del 1888:
Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l’ha dictada
tot quan canta en la ventada,
tot quan brilla per l’espai.
Maragall sencer té aquest caràcter irresolt i adolescent, interminable, inacabat, de L’oda infinita, de l’obra que es va fent sense parar i que sobrepassa l’autor. Una forma creativa molt del moment que fa pensar en l’obra de Kunt Hamsun ( Fam és del mateix any que l’Oda infinita ), el primer Ibsen, Munch, Grieg, autors d’una cultura de nacionalisme també emergent, Noruega, que s’independitzarà l’any cinc. Són artistes que parlen de la seva realitat en comunió amb el defora, de manera que l’obra sembla que es fa a si mateixa, que es fa sola. Això remet també a la música de Wagner o a la Sagrada família de Gaudí, al mateix Comte Arnau del qual Maragall diu que ”s’ha anat fent en mi al compàs de la meva vida”, unes obres que s’autogeneren i no s’acaben mai. És l’etern retorn de Nietszche, que val per la poesia de Maragall però que també val per la seva obra política, que, com anirem veient, és l’altra cara de la mateixa moneda.
