Al cel de Verdaguer (1)
L’any dos mil dos, la celebració del centenari de la mort de Verdaguer va promoure una relectura i posada al dia de la seva obra. La categoria de Verdaguer s’havia anat encongint per culpa d’uns prejudicis antireligiosos inversament proporcionals al coneixement dels seus escrits. A la universitat mateixa, els professors et confessaven que no s’havien vist amb cor de llegir L’Atlàntida o el Canigó, quan Canigó era l’obra que en aquells moments era lectura obligada als instituts. Pel que fos, el centenari va treure del primer pla aquests dos grans poemes verdaguerians i va fer descobrir a molts lectors les composicions curtes.
El centenari també va revifar la popularitat de Verdaguer, que avui deu continuar més o menys al punt que estava abans de les celebracions. La fama de Verdaguer no l’ha superada cap altre poeta català, potser perquè Carner i Sagarra van ser en el fons poetes de ciutat, i Verdaguer és un poeta de ciutat, de poble i de cada casa. Però pel que fa a la popularitat Verdaguer és sobretot un poeta del dinou, d’abans que arribessin els polítics a discutir-li a la literatura l’encarnació d’aquesta ànima en pena que Gaziel diu que és Catalunya.
Tot just al 1865, al Calendari Català, l’entusiasme del cronista dels Jocs Florals sembla que intueixi l’arribada d’aquesta encarnació. Verdaguer llavors era un noiet vigatà completament desconegut, el poeta petit de comarques que es presenta a recollir un premi menor. No veig quina altra explicació pot tenir l’entusiasme immediat d’aquella gent i la manera d’acollir-lo:
“…i al veure que era un jove i un pagès, a l’obirar penjada dels seus braços la per nosaltres tan estimada barretina catalana, no van ser uns quants aplaudiments, no, els que es llençaren a l’aire, fou un torrent de crits de benvinguda i picaments de mans el que anà a commoure el ben alt teixinat de la històrica Sala de Cent (…) Anava avansant el jovenet poeta, i dames i cavallers el deturaven en son camí, i savis i lletrats s’avalançaven per veure’l. ¡Oh Verdaguer, tu dels erms plans i oliverars, has vingut a Barcelona a collir un ram de l’arbre de la glòria, torna-te’n a ton niu, ocell que voleges en millor cel, i com cada any les orenetes, prega a Déu que et deixi estendre les ales per venir a arreplegar un altre ramet o una nova fulla (…)”
Tan clara devia ser la potència d’aquell jove, que deixava ben clar en qui es convertirira. I aquesta referència a les ales: quantes vegades no les reclamarà Verdaguer.
Per la literatura catalana, Verdaguer és tan fundacional com va ser-ho Ramon Llull. L’un i l’altre són homes de fe, com més endavant ho seria Josep Carner, l’únic poeta que ha pogut mesurar-s’hi. Seria possible escriure unes vides paral·leles d’aquests dos fundadors i unes posteritats paral·leles. En el seu moment res els iguala. En els temps de Verdaguer hi havia Rubió i Ors, un escriptor que també demana una actualització, o el Guimerà poeta, que segurament no la soportaria, però, entre les dotzenes de poetes jocfloralistes del seu temps, Verdaguer no és que sigui el més gran, és que ja és fet d’una alra matèria. La seva llengua és tan neta que no ha ni passat per la gramàtica, i el que hi expressa és igual de pur. Verdaguer escriu amb la pròpia carn, i és aquesta radicalitat que manté vius els seus versos, com un organisme que s’autoregenera.
Poeta i fangador só,
i en tot faig feina tan neta
que fango com un poeta
i escric com un fangador.
El poeta i la carn – el fang – són el mateix. Dit en paraules de Joan Maragall, que és el relleu de Verdaguer, “I nosaltres, els homes, quina altra cosa som que una terra sublimada?” Maragall ho teoritzava així:
“el arte verdaderamente humano sólo puede salir de la realidad para devolver a Dios humanamente lo que Él divinamente puso en la tierra. El hombre es, pues, la planta y el florecimiento espiritual de la tierra; toda la tierra tiende a Dios que la crió, y esta tensión es la que produce al hombre, tierra espiritual(…)”
Per això els pròlegs verdaguerians són importantíssims. L’obra de Verdaguer és una crònica de la seva vida, tal com la seva vida és crònica de la seva obra. Seria interessant estudiar que en el mateix moment que Verdaguer Tolstoi s’abocava també a una vida mística d’autodestrucció, i veure l’efecte que van tenir socialment aquests dos casos.
M’agrada llegir Verdaguer com un poeta de l’orgull, orgull pagès, i orgull vol dir fe. Només amb aquesta fe es podien acabar ajuntant els dos camins, el del poeta i el del sacerdot, que Verdaguer va trigar tota la vida a fer coincidir. En una carta de l’any 1869 encara escrivia:
“Ara com ara em prova molt el nou estat i em vaig afermant més i més en la idea que ja tenia, que és lo millor per qui estima la vera Poesia… Pregui a Déu si alguna vegada es recorda de mi, que faça un bon capellà abans que un bon poeta.”
Per mi que l’última frase marca de quin costat li semblava en aquell moment que anava més curt. Sembla impossible, poder-se trenar una corona d’espina i llorer, però després del viacrucis que ell mateix es va imposar, amb la mateixa voluntat de Llull pel martiri i, doncs, la santedat, Verdaguer arriba a la confluència dels dos camins. Una prova que ho va aconseguir és que titulés el seu llibre pòstum Al cel, expressant al mateix temps direcció ( cap al cel ) i lloc ( en el cel ).
