Toni Sala

Vaig pujar a Pedralta a buscar pinyes seques, que van molt bé per encendre foc. Vaig caminar i anar omplint la motxilla, i quan tornava al cotxe, darrere d’unes roques vaig descobrir una màquina d’escriure, una Olivetti Línea 98 d’aquelles grosses, molt ben conservada per l’edat que tenia.

Als voltants del meu poble, a l’estiu, és fàcil trobar-hi una maleta, una cartera o una bossa de mà buides entre els matolls, senyal que el negoci turístic va bé. Però, una màquina d’escriure? Qui s’havia pres la molèstia de dur-la fins a la muntanya i anar a llençar-la al mig del bosc? Un poeta que no la volia vendre a l’antiquari ni tirar-la a les escombraries? Però els poetes escriuen a mà. O jo m’ho pensava.

Vaig acabar d’omplir la motxilla. Vaig pujar al cotxe i me’n vaig tornar a casa. La tarda feia molt mala espina. Es va anar fent fosc, vaig encendre el foc amb les pinyes i al cap d’una estona vaig sentir que tronava. Els trons van recordar-me la màquina. Me l’havia deixada!

A mig camí de Pedralta ja vaig haver d’engegar el parabrisa. Em maleïa els ossos. La pluja en rovellaria les tecles i els mecanismes. Com que últimament havia tingut problemes amb la bateria del cotxe, el vaig deixar engegat mentre baixava a buscar la màquina. Els fars feien brillar les cortines de pluja. Res tan solitari com un bosc, de nits, en una muntanya i plovent.

Què dic? Encara no havia baixat del cotxe que va arribar un 4×4. Em vaig quedar quiet. El conductor del 4×4 devia quedar tan sorprès com jo. Va girar cua i vaig tornar a quedar sol. Vaig córrer al bosc, vaig trobar les roques i, darrere, la màquina. Al bosc no hi trobem ordinadors. Trobar-t’hi una màquina d’escriure encara té més mèrit. Però coincidir amb un 4×4 al final d’un camí de bosc, de nit i plovent… Només m’hi faltava l’ovni.

Tornant a casa amb la màquina al maleter vaig pensar altre cop en el poeta que podia haver-la abandonat. Una màquina d’escriure boscos, que cada tecla fes sortir un arbre, un arbust, una pedra, un bolet o una altra màquina d’escriure boscos. No. Era naïf. Després vaig imaginar-me un novel·lista. O un guionista. Tenim: un paio que se’n va a la muntanya. S’hi troba una màquina d’escriure. Se la deixa. Torna, de nits, a buscar-la. Apareix un 4×4 misteriós. Fins aquí les fonts reals. Estricte periodisme d’investigació. Ara la fantasia, potser escrita amb la mateixa màquina. A casa, el paio fa foc a la llar i eixuga la màquina d’escriure amb un drap. Després treu la cinta. Els lectors d’una certa edat recordaran que amb una mica de barra la cinta de la màquina d’escriure podia fer de disc dur. El nostre protagonista llegeix la cinta lletra per lletra. No és gens fàcil però se’n surt. Mentre ho fa, va obrint uns ulls com unes taronges (ja pensaria què caram podia haver llegit a la cinta el meu protagonista que li fes obrir tant els ulls; no en tenia ni idea, francament). En el moment que el protagonista, a més dels ulls, obre la boca, veu per la finestra el 4×4 d’abans, que s’atura al mig del carrer fosc. En baixen quatre homes, trenquen els vidres i li entren a casa per la finestra. El lliguen en una cadira. Li fan preguntes (que ja m’inventaria) i després agafen la màquina i fugen (abans li treuen els ulls o li tallen les orelles, en qualsevol cas l’esquarteren i aprofiten el foc de la llar per cremar la casa). Fabulós. Premi Planeta o un òscar al millor guió, ja ho triaria.

Vaig deixar-ho córrer i vaig fer com tothom, escriure un article amb les meves idees sobre l’independentisme, aquest article que ara vostès acaben de llegir.

( El Punt, 10 de gener del 2010 )