Toni Sala

Als primers vuitanta del XIX, Verdaguer va fer unes excursions pels Pirineus que després van servir-li per escriure el Canigó. La més llarga és la de l’estiu del 1883, més de dos mesos rondant per la muntanya.  De poc que no pot fer-la. L’any anterior, Verdaguer s’havia enfilat a l’Aneto, i va anar de poc que el millor escriptor del dinou català no se’ns hi matés, l’imprudent: avui, la literatura d’aquest país seria força pitjor.

La pujada a l’Aneto és del 22 de juliol del 1882. Verdaguer surt de Benasque. Quan arriba al  refugi d’on ara nosaltres som a punt de sortir, passa un incident curiós. “Un dels tres companys que érem, a la sola vista de la muntanya, s’espantà i resolgué quedar-se en la barraca de la Renclusa.”

Nosaltres no tindrem aquest problema, perquè sortim de nit.

Canigó es publica l’any 1885. Al Cant IV, hi ha l’esplèndida descripció de la Maleïda, les muntanyes entorn de l’Aneto.

La Maleïda

Veus-e-la aquí; mirau sa gegantina altura:
se queden Vignemale i Ossau a sa cintura,
Puig d’Alba i la Forcada li arriben a genoll;
al peu d’aqueix olímpic avet de la muntanya,
són salzes les Alberes, Carlit és una canya,
lo Canigó un reboll.

Dels rius Garona i Éssera sa gran gelera és mare;
Aran, Lis i Benasca podrien dir-li pare,
Mont Blanc i Dhawalgiri li poden dir germà;
a continents més amples d’ossada serviria,
a l’àngel, per tornar-se’n al cel, de graderia,
de trono a Jehovà. (…)

Que altívola és sa calma!; que esplèndida sa roba!
Perquè sia sa règia corona sempre nova
argent li dóna l’alba, lo sol son or més fi;
besen son front, quedant-s’hi per joies, les estrelles,
i a voltes diu que hi para, volant pel cel entre elles,
son vol lo serafí.

Los catalans que hi munten estimen més llur terra,
veient totes les serres vassalles de llur serra,
veient totes les testes als peus de llur tità;
los estrangers que obiren de lluny eixa muntanya
—Aquell gegant —exclamen— és un gegant d’Espanya,
d’Espanya i català.—

Veu l’Ebro i lo Garona, Mediterrà i Atlàntic;
com eternal espectre sentint llur plor o càntic,
los pobles veu que arriben, los pobles que se’n van;
del Cid veu lo teatre darrera el blanc Moncayo
i ençà dels puigs d’Astúries, alt trono de Pelayo,
la fossa de Roland.

Fins aquí la visió admirada. Notem a partir d’ara la bona impressió que Verdaguer se’n va endur de l’Aneto:

Les àligues no el poden seguir en sa volada
i a reposar s’aturen, si emprenen la pujada
des de la soca als aspres cimals dels Pirineus;
los núvols, que voldrien volar fins a sa testa,
si no els hi puja l’ala de foc de la tempesta,
s’ajauen a sos peus.

Mes tot sovint hi munten i torna sa corona
nou Sinaí feréstec a on llampega i trona;
lo torb arramba els còdols que el gel li va partint,
llançant-los a l’abisme com trossos de la terra
mentres, fuet de flames, lo núvol a la serra
amb llamps va percudint.

Aucells aquí no crien ni flors les primaveres,
los torbs són l’aucellada, ses flors són les geleres,
ses flors que quan se baden cobreixen lo vessant;
les gotes de rosada que en surten són cascades
que salten per timberes i cingles esverades,
com feres udolant.

En resum, te’n mors de ganes d’anar-t’hi a enfilar i sentir els seus aires purs. Ara comença la descripció del rocam que forma la muntanya:

Damunt lo glaç negregen granítiques arestes,
com d’ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;
emmerletades torres d’una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma damunt la nuvolada,
enmig de terra i cel.

Hi pugen los pedraires ací en les hivernades
los penyalars granítics a rompre a barrinades?
Los pedraires que hi pugen o baixen són los llamps,
que els llancen arrancant-los d’arrel i els migparteixen
amb los pregons abismes i rius que los glateixen,
parlant-se amb trons i brams.

Amb tres d’aqueixes pedres faries, Barcelona,
ta seu, que ella mateixa corona és del teu front;
la cúpula i lo frontis que espera per corona
i amb totes les que en esta pedrera esteses jauen
podrien d’una peça refer-se, si mai cauen,
totes les seus del món.

Bocins són de cinglera, són ossos de muntanya,
carreus del mur que allunya la França de l’Espanya,
palets que cercarien los rabassuts gegants
si, envolts en rufagosa, massissa pedregada,
l’Olimp prop de sa cima vegés altra vegada
lluitar déus i titans.

Per què Déu entre abismes posà tanta grandesa?
Per què velà de núvols la torre que el cel besa?
Perquè al baixar a terra tingués un mirador
on l’home, bo o mal àngel sens ales, no hi fes nosa,
quan a sos peus somia la terra, com esposa
lo somni de l’amor.

Mes per son Deu té sempre la terra alguna espina;
en hàbit pobre, vesta amb què pe’l món camina,
un vespre a la cabanya trucava d’uns pastors;
ni llet, ni pa, ni aigua, ni acolliment li daren,
per treure’l de la pleta los gossoos li aquissaren,
los gossos lladradors.

Un rabadà, tan pobre que dorm a la serena,
se lleva la samarra per abrigar sa esquena;
donant-li pa i llet dolça, li diu: -Menjau, beveu.
Quant obre a punta d’alba son hoste les parpelles,
diu al pastor: -Tes cabres aclama i tes ovelles
i fuig derrera meu.-

Fugí, i veient al pobre davant desaparèixer,
mira la serra, l’altra ramada no hi veu péixer:
penyals són les ovelles, penyals los blancs anyells,
lo cabridet anyívol, lo boc, lo gos d’atura,
i llurs pastors, que encara ne tenen la figura,
penyals eran com ells.

Des de llavors, a vista de l’espectacle horrible,
girant lo cap se senya lo passatger sensible,
lo quadro a l’ensenyar-li de lluny algun bover:
la flor deixa aquells marges, l’ocell fuig d’aquell aire,
com en les migdiades d’estiu fuig lo dallaire
de l’ombra del noguer.

Fugiu també vosaltres, pastors i excursionistes;
com les visions i histories, aquí les flors són tristes,
est hort de roses blanques cobreix un gran fossar,
dessota cada llosa de marbre un clot se bada,
la neu és lo sudari amb què traidora fada
vos vol amortallar.

“Fugiu també vosaltres, pastors i excursionistes”! De l’apèndix que el recentment traspassat Isidor Cònsul va afegir a la seva edició d’Excursions i viatges copio aquest fragment del quadern de notes que Verdaguer portava quan va enfilar-se a l’Aneto. Hi explica el moment que va estar a punt de quedar-s’hi. Són ja de tornada, i caminen sobre neu.

“En una d’eixes passàrem ver perill. Jo m’aturí, sentint un soroll estrany, com de singlots, dringadera de vassos i fressa de rodes de carro, i diguí al guia: <<Sentiu?>> No tingué temps de respondre’m, s’ensorrà al mateix temps que jo en la boca negra d’un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell, que era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, i jo em deixí anar d’esquena, sentint glaçar-se’m de por la sang de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme i fiu, i férem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys i cants de sirena.

Dues o tres vegades més nos vegérem en perill imminent, del qual a la misericòrdia de Déu plagué traure’ns.”

Ja es veu que s’hi va divertir. És molt interessant – o a mi m’ho sembla – veure com ho versifica fent servir força paraules de les mateixes anotacions, i com eleva l’accident a categoria:

A voltes dins ses coves de vidre sona y canta;
lo viatger ou música suau sota sa planta;
¡ai d’ell! si no fa al càntic de la sirena el sord,
lo pont de neu se trenca que amaga la gelera
i és la clivella on vèure-la somia, una rodera
del carro de la mort.

Mireu la cima excelsa tot allunyant-ne els passos,
mireu sa cara sense voler dormir en sos braços;
paranys amaga horribles amb plecs del seu vestit.
De Neto, deu celtíber, és filla la deesa;
però fugiu: sa nua bellesa és la bellesa
de l’àngel maleït.

This entry was posted Divendres, Setembre 25th, 2009 at 7:11 am and is filed under Llocs. You can leave a response, or trackback from your own site.