Consideracions marginals sobre Porcel, 19
T.S. I després hi ha el llibre sobre la Mediterrània.
J. M. Aquell és molt bo, aquell llibre a mi m’agrada molt. Ja és un llibre més polític. Quan munta l’Institut d’Estudis Mediterranis és amb la idea de tenir un lloc de projecció. I el lloc de projecció, per a Catalunya, és el Mediterrani. Aleshores ell no solament mira cap a la banda d’Europa sinó també tota la part africana, perquè ell tenia molts amics moros. Jo vaig ser dels primers jurats del premi internacional. Ell tenia amics per tots costats, i per Israel. Encara recordo el primer viatge que va fer per Israel, que en va fer un llibre. Els llibres aquests de viatges… Tot té un sentit. I sempre és el Mediterrani. Fa viatges pertot arreu, però ja és una altra cosa. L’eix d’interessos d’ell és el Mediterrani. Jo crec que aquest eix és Andratx i Mallorca, que està a la línia, no em vaig atrevir a posar-ho fa poc en un article, del Costa i Llobera. Des de Costa i Llobera, a Mallorca hi ha la idea de que el Mediterrani és el centre. Costa i Llobera amb El geni grec, és Homer que ha anat a parar a Mallorca i allà ha fet escola. Això és molt esteticista, molt de començament de segle, però ja reflecteix aquesta idea que el Mediterrani és la nostra àrea. I, efectivament, si tu compares, Castella s’aboca a l’Atlàntic i Catalunya al Mediterrani. Castella no té cap política mediterrània. Només els Reis Catòlics i Catalunya. La nostra política del Mediterrani decau en el moment que està infestat de corsaris. Per això, aleshores, la Corona d’Aragó, sumada a la de Castella, se’n va cap a l’Atlantic on no hi ha corsaris. Per això tots els pobles de la costa tenen la seva torre de defensa. I sense això Cervantes no hauria escrit la meitat del que va escriure. Doncs Porcel té aquest visió i la inculca a Pujol, i Pujol se la creu. I ara ha triomfat. No sé si vas veure aquell article del Moratinos parlant de Porcel i de la política mediterrània. Aleshores, el complicat serà trobar el nexe que uneix tot el Porcel, i distingir-ho de tot el que són anades i tornades al marge d’aquest procés. Per això a l’article que vaig fer vaig intentar remarcar el mite d’Andratx, Mediterrania i creació de prosa… Tot Porcel gira al voltant d’això. Per mi, eh? Ara, concepcions globals potser no n’hi ha més, o en aquest moment no es veuen, de moment. Porcel hereta el Pla, és evident, i el Vilallonga, és a dir, hi ha una continuïtat. Ara, veurem com continua, aquesta continuïtat. Sí o no?
T.S. Sí.
J.M. Durant molts anys, vam tenir una relació molt directa. I vam coincidir en una una mateixa campanya literària. Era un gran lector, i llegia de tot. I quan l’autor l’impressionava, ell es vestia com l’autor. I va anar vestit com els revolucionaris xinesos, després va anar vestit de hippy, o de Gogol, que li va agradar… Ell marcava la seva evolució canviant d’indumentària.
T.S. Jugava a fer el personatge, i potser des de l’operació més.
J. M. Sí, més, més. Aquest últim Porcel jo crec que no se’l pot tenir massa en compte. Des de l’operació del tumor. És molt més agressiu, molt més provocador i molt més arbitrari.
T.S. Però fer el personatge no sé si no pot acabar-se girant contra l’escriptor mateix. Encara que tots els escriptors ho han de fer per sobreviure…
J.M. Sí, seria un estudi que tindria gràcia de fer. Veure com al segle XX l’escriptor, per comerciar amb el públic, s’ha de crear el personatge. Que a vegades es diu Azorín, que ja no és el Martínez Ruiz. Altres vegades es diu Xènius, que ja no és l’Eugeni d’Ors, i altres vegades són ells mateixos, i allà surt aquella qualificació, la del poeta professor.
T.S. Passa amb tots els artistes, pintors, musics…
J.M. Un exemple claríssim és el programa de TV3, Polònia. Quan surt el Quim Monzó o l’Empar Moliner, el que surten són els personatges. El personatge de Gimferrer és tremendo, és el personatge, el que parla i va vestit de personatge. I el Porcel també ho fa, això.
