Toni Sala

T.S. Els diners no els va fer prostituint l’obra literària.

J.M. A La Vanguardia hi cobrava un bon sou. Quan m’ho va dir vaig quedar escruixit, perquè jo per guanyar-ho havia de fer moltes hores a la feina. Ara, allò era un jou, haver de fer un article diari, això només ho poden fer els extra. Un normal no aguanta el tipus. Ell els diners els va fer amb això i amb coses paral·leles, però no amb la literatura. Amb la literatura feia literatura i res més que literatura, i la feia perquè volia.

T.S. No era un escriptor gaire llegit.

J.M. No era el Zafón. Però vull pensar que en Porcel quedarà i d’altres de més èxit no. Per això voldria viure d’aquí a quaranta anys, per saber quina literatura he viscut realment.

T.S. Parlem de la història, doncs.

J.M. Jo tenia una relació amb Porcel fa trenta o quaranta anys. Arriba al 61 o 62. Ell se’n va de Mallorca perquè està de punta amb els d’allà, entre altres raons. Jo l’he seguit bastant puntualment, fins als últims anys. Ell i jo ens vam conèixer d’una manera molt normal barra anormal. Jo vaig fer una ressenya de La lluna i el Cala Llamp, li va agradar i va trucar-me, i em va dir que anava a fer la presentació a una llibreria nova que es deia Signe, que ja no existeix, que portava l’Albertí. Ja havia publicat Solnegre, si no m’equivoco, i Els condemnats, que eren premis de Mallorca. La lluna i el Cala Llamp l’havia publicat el Santiago Albertí, al 62 o 63, ell no arribava als trenta anys. He estat molts cops a Andratx, he viscut a casa seva… Jo passava els estius a Vallvidrera, on ell residia, i per tant ens vèiem a diari i anàvem a passejar. En aquell moment tenia muntat un tinglado que després no crec que hagi muntat més, però que en aquell moment ho va fer, i va fer la ruta del Cala Llamp amb una barca de contraban del seu padrí jove, i per Els Argonautes va tornar a repetir-ho. Era l’època de la novel·la document, com l’Espinàs, que fa un viatge al costat d’un camioner per escriure Combat de nit, una novel·la. I ell va anar ampliant aquest món, fins que va fer el salt a parlar de Barcelona, i amb Barcelona crec que no se’n va sortir. Berta Barca, Laia i els peixos… Com a novel·lista fa tot d’experiències. Berta Barca és l’experiment de fer un fulletó, com una altra experiència que era fer articles fabulant sobre personatges i fets d’Andratx a LaVanguardia, que després va refondre a Difunts sota els ametllers en flor… A Barcelona no va sortir-se’n perquè ell era un home d’Andratx i portava Andratx a dins, i aleshores tot ho feia en funció del seu món diguem-ne d’adolescent o de jove. I aquella casa de Sant Elm, ell l’ha convertit en una gran finca, però ha estat ell, que ho ha fet. Allò era una casa d’aquelles de guardar estris i d’anar a fer el berenar i prou.

T.S. Torna a reprendre a El cor del senglar…

J.M. Jo diria que no ho torna a reprendre fins les últimes novel·les, que passen a Mallorca o passen a Cabrera, però és el mateix món. Per això jo dic que hi ha la mitificació d’Andratx, i des d’Andratx la mitificació del Mediterrani, que ell converteix en un projecte polític. El seu món és aquest, conjugat amb viatges a Israel, a París, que hi va molt sovint, a Amèrica… Les Desintegraciones capitalistas és la desintegracio del capitalisme a Amèrica i a França. I quan va a Xina torna entusiasmat amb la revolució cultural. Es el seu moment més incisiu, més revolucionari… Hi ha un llibre que es diu Exercicis més o menys espirituals, que recull els articles que feia ell a Tele Estel. És a París al 68 i entra en relació amb els grups anarquistes catalans o espanyols, i per això comença una etapa anarquitzant que el du a una confrontacio amb els marxistes a Destino, una lluita molt forta, que encara dura. Una anècdota: al setanta i pico se li dóna el premi Bertrana per Cavalls cap a la fosca. Aleshores era el moment màxim d’aquestes tensions a Destino, i es va organitzar un tinglado contra Porcel. Es va armar un Cristo, una escridassada dirigida pel Quim Nadal però que a la pràctica era portada pel Manel Nadal. I Pep Nadal era membre del jurat que havia donat el premi, sis a un a favor de Porcel..! L’únic que no el va votar va ser Aurora Bertrana.

T.S. No hauria pogut fer unes memòries, a la manera de Chateaubriand, que admirava tant?

J.M. Ell s’havia fet un personatge. Però tot ell són memòries. Les columnes n’hi ha que són pures memòries.

T.S. I les tertúlies de ràdio.

J.M. Ell el poder de la paraula el tenia. Un dels discursos més bonics que he sentit en el Premi d’honor de les lletres catalanes és el seu. Va explicar que ell era el seu poble, la seva família i la seva llengua. I la resta no li interessava. Ara, això era producte d’una evolució.

This entry was posted Dilluns, Setembre 7th, 2009 at 6:04 pm and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.