Quin patiment
Doctor. Aquella pocasoltada de fa algunes setmanes, amb els partits catalanistes jugant-se l’autodeterminació a les cartes, com els vells, que aposten cigrons o llenties, encara avui em fa somriure. No demana proves, la fe! Però és que la comicitat del feble pot saltar en un moment a la tragèdia, i de manera inesperada! Es va deixar la qüestió del referèndum en un parrac grotesc d’espantaocells que no espanta a ningú… Si no és als mateixos que l’aixecaven! I jo em pensava que el nostre món no era aquest, que nosaltres tocàvem de peus a terra i que enteníem que la nostra força era aquí, en la proximitat a la terra.
Doctor. Si s’abaixa una mica la guàrdia, el catalanisme rebrota. I la quimioteràpia, no acaba de funcionar? La normativa ja obliga els polítics a defensar-nos de nosaltres mateixos, però, si més no els catalans, no se’n surten gaire bé. Es despisten, s’adormen, i reapareix la qüestió del referèndum, és a dir la democràcia. No fent-lo, se’ns condemna a la fantasia i a la ciclotímia. Per la banda dels independentistes, es passa de la il·lusió d’un poble que avui mateix s’emanciparia a la frustració d’advertir la covardia dels seus representants. Per la banda dels estatalistes, es va de la il·lusió d’un catalanisme agonitzant a la constatació d’un constitucionalisme fatalment autoritari.
Vostè sap que sense unitat no es va enlloc. Artur Mas va carregar-se el consens estatutari. Molta gent pensa, però, que la unitat ja s’havia trencat abans, quan Esquerra va fer el primer govern amb el PSC. Però el PSC tenia una ànima indefinida que, en la figura de Maragall, podia passar per catalanista. La ciència encara ha d’escatir com va caure Maragall, i ha quedat aquesta indefinició, aquesta ambigüitat com sempre tan pràctica. Podia haver plantat cara, Maragall? Es va rendir? Les contradiccions que en el tripartit eren d’espetec i foc d’artifici, hi continuen sent, soterrades però presents, i a un preu més alt que abans. Es diria que purguem els errors de la legislatura anterior, haver donat corda frívolament al catalanisme.
I, al capdavall, el catalanisme continua sent com sempre, subterrani i familiar. No ha deixat de ser una fe com tantes n’hi ha, una mica més educada, una mica més intel·ligent, una mica més prudent, una mica més racional, ens pensàvem, apresa a base d’exilis i de resistència. Quan d’aquesta llavor comencen a sortir-ne plantes estrambòtiques, un pensa que no és que el catalanisme hagi de resistir i aguantar, sinó que encara ha de nèixer. És el que passa amb les coses establertes – passa amb els matrimonis, amb la professió de cadascú, amb els mobles -, que, acostumats a tractar-les diàriament, oblidem que evolucionen tant com nosaltres, i que no perquè les donem per suposades i ens facin de base es mantenen quietes, tal com les vam conèixer un dia.
Sembla que finalment tombaran, o acabaran de tombar, l’Estatut. Com diuen els socialistes, no hem de patir abans d’hora, no siguem derrotistes, que no ens beneficia, que l’optimisme és la primera obligació de qui encara respira. Entenc l’impàs. Entenc que em digui que ni balances fiscals, ni referèndum, i entec que ho diu pel meu bé. Però, és clar, jo penso que deu ser per alguna cosa. El nostre mal no vol soroll; és això, no? Però, doctor, arribat el moment, si el resultat és negatiu, jo vull saber-ho. Vostè ha d’estar de la meva banda, comprèn? No em negui el dret de poder acomiadar-me dels meus familiars.
( 20 d’abril del 2007, El Punt )
