Leipzig
“El millor de la caiguda del mur al Berlín oest,” m’explica la Monika, mentre passegem per Leipzig, “va ser l’endemà. Al Berlin oest estàvem com empresonats. Per anar al camp, havies de fer cent cinquanta quilòmetres. Va ser increïble, perquè si vols descobrir una cosa nova normalment has de fer milers de quilòmetres, i de cop ho tenies allà mateix, podies anar-hi a peu o amb bicicleta. Tot era al costat i no ho coneixíem. Tenies un món nou a la porta. Fins i tot de caràcter, la gent de l’est era més lenta, d’uns valors molt diferents, més ferms. Sense contacte entre l’est i l’oest es van formar els tòpics. Els de l’est consideren els de l’oest arrogants, altius i que pensen només en els diners, i els de l’oest pensen el contrari del altres, i sobretot la idea d’haver de pagar per ells. I les diferències. Ara l’atur a Alemania oriental és molt gran, hi ha regions on passa del cinquanta per cent. La gent activa ha marxat… A Baviera els cambrers molt sovint són d’aquí, de Saxònia.”
Al costat de l’església de Sant Nicolau de Leipzig hi ha una gran columna que commemora els moviments populars que van precedir la caiguda del mur de Berlín. El set d’octubre del 1989, un mes abans de l’enderroc del mur, aquí va ser el centre d’una manifestació de setanta mil persones vingudes de tota la RDA. Portaven espelmes enceses. L’espelma és una demostració de pacifisme, l’has d’aguantar amb dues mans perquè no s’apagui. Els tancs van retirar-se. El mur va quedar tocat de mort.
Un dels personatges més crítics amb la reunificació que va venir després és Gunter Grass. Ara s’han editat en alemany els dietaris que va escriure en aquell moment. Per Grass, abans de reunificar-se, Alemanya hauria hagut d’esperat que l’economia de l’RDA pogués fer front a la RFA. Com que no es va esperar, els mitjans productius de l’est han quedat en mans d’empresaris de l’oest. S’ha mantingut un mur de formigó entre les dues alemanyes, l’econòmic. I avui la primera economia d’Europa viu la crisi mundial de manera especialment forta. La reunificació va fer-se amb prèstecs. Grass no és l’únic que pensa que bona part de la crisi financera ve d’aquí.
I el cas és que pots passejar-te per Leipzig sense sortir de la bombolla turística i endur-te’n la impressió d’una gran prosperitat, com si Leipzig continués essent l’importantíssim enclavament comercial que va ser, amb l’època daurada del divuit i principis del dinou, la pròspera ciutat de Bach i Mendelssohn, on neix Wagner, on estudien Goethe i Nietzsche. Ho sembla, amb aquest centre històric perfectament restaurat, ple d’edificis barrocs, les capses de música de Sant Tomàs i Sant Nicolau, les botigues lluminoses de sabates, roba, pell, llibres, cafè i xocolata, grans edificis comercials travessats per passatges amples com carrers, ideals per la pluja i el clima… I és clar d’on han sortit els diners per aquest centre impecable que ara foraden per travessar-lo per sota amb un túnel, i l’aeroport, i l’estació, una de les més grans del món, renovada, amb tres pisos de botigues, i la fira de mostres amb un enorme pavelló de vidre que sembla un arc de sant martí i que es connecta amb els altres pavellons a través de braços de vidre per no haver de sortir a fora.
Després, anant als suburbis amb un tramvia que encara conserva vagons del règim anterior, la idea que ens en faríem de Leipzig seria segurament una altra.
( El Punt, 21 de març del 2009 )
