Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona
El pis és ple de pintures, llibres, discos i col·leccions d’objectes. També és ple de fusta; el parquet, els mobles. I després hi ha flors en gerros, en testos o en els quadres que pinta Maria Girona. La paret del menjador l’ocupa un fresc d’Albert Ràfols-Casamada, d’un marró de color de fusta, amb algunes figures senzilles, blaves, com veles. Maria Girona seu al sofà, sota un seu quadre, un arbre hivernal vora una tanca de jardí blanquinós, amb un ocell. Ràfols-Casamada seu en una cadira, amb un volum gruixut sobre la seva pintura, al costat. Cadascun té, a la vora, el seu propi bastó.
Quan els demano en què treballen, la seva neboda m’acompanya a l’altre extrem del pis. Un biombo separa el llit d’aquest matrimoni octogenari de l’altra part de l’habitació, que és plena de discos i amb les parets carregades de pintures d’autors diferents. Allà hi ha un cavallet amb un Ràfols-Casamada esperant les últimes pinzellades. Arrepleguem una tela de Girona i una de Ràfols-Casamada i ens en tornem al menjador.
La pintura de Maria Girona fa pensar en Rodoreda, en la potència dels jardins, les flors i l’energia contemplativa. «Faig flors, arbres…», diu. «Ara ja no pinto tant, per mala sort. Et fas gran i ja no pintes tant. Però aquest juny faré una exposició a Sant Pol.» El quadre que m’ensenya encara no està acabat. Representa una poma i una fulla. El quadre de Ràfols-Casamada, en canvi, és una tela conclosa, d’un blau uniforme i original, amb una línia i un punt vermells que tenen alguna cosa d’arquitectònics, i una mena de got de color blanc que, per contrast, és més que blanc. El que en Girona són ondulacions, en Ràfols-Casamada és línia i angle recte. El que en ella és exterior, en ell és de dintre. Els pregunto el títol dels quadres. Encara no en tenen. «Nosaltres –diu Girona– li posem el nom després. Això ja es veu ben bé que és una poma i una fulla, el que passa és que jo ho faig a la meva manera, o sigui que potser li posaré Poma i fulla, o potser Fulla rosada.» Ràfols-Casamada fa servir menys paraules: «El meu es dirà Forma sobre blau.» Ràfols-Casamada parla poc i fluixet. El quadre, en canvi, és fort, d’una línia i un color gairebé agressiu. Girona, més parladora, té una pintura més reposada i de color suau.
Fa cinquanta-cinc anys que els dos pintors van casar-se. Els pregunto: «Troben que s’assemblen, les seves maneres de pintar?» «No… Abans ens assemblàvem més», diu ella. Insisteixo: «Trobo que en algunes coses s’assemblen. Per exemple, tots dos són molt despullats, i tots dos troben el que deu ser essencial en pintura, una llum pròpia.» «Ah, això sí,» diu ella.
I si en aquesta casa la pintura viu encarnada en dues persones, en Ràfols-Casamada també conviuen dues disciplines, la pintura i la poesia, una poesia de versos estàtics, pictòrics, molt particulars. «Això de la poesia, va com va», diu. «Tens temporades que escrius molt, i d’altres que no tant. Van ser coses simultànies, eh, però l’escriptura no la vaig donar a conèixer fins més tard. Són paral·leles.» «I els temes, són els mateixos, els que toca en literatura i els que toca en pintura?» «És diferent, no ho sabria dir. Hi ha una similitud entre la pintura i la literatura. Són dos llenguatges diferents, però que vénen a dir unes coses semblants.» I, en aquest punt, Maria Girona es fa una mica endavant en el sofà i completa el que diu el seu marit. «El mateix sentiment», diu.
( 10 d’abril del 2007, El Punt )
