Àngel Guimerà

Hauria de representar-se més, encara, d’actual que és. És actual perquè està posat en el camí d’Henrik Ibsen i Arthur Miller, que vol dir del realisme teatral. Només el realisme aguanta. Devia ser un home fort, Guimerà, que venint del romanticisme dels jocs florals i de la poesia, aconseguís sortir-se’n i traslladar els seus drames a la realitat del moment. També puc imaginar-me l’estranyesa que el català d’aquelles obres devia provocar.

Hi ha una línia realista respecte de la qual es situen tots els escriptors, i que és de les poques mesures que se m’acudeixen per saber-ne el valor. La tendència a la facilitat porta els escriptors a allunyar-se’n. Aquest allunyament aconsegueix de vegades donar noves visions de la realitat. Això només ho fan els exploradors. La majoria de vegades el resultat són uns grans miratges, que en el seu moment semblen bellíssims – la facilitat és el gran maquillatge de la lletjor. Després hi ha una feinada per redreçar el camí i tornar a posar els peus a terra. Pocs arriben a treure’s de sobre la retòrica.

Per això Guimerà havia de ser un home fort, o amb un torment prou gran per amarrar-lo a terra. No es va treure mai de sobre les il·lusions romàntiques, l’engany d’un món idíl·lic al planeta Terra, però això és una il·lusió ben comuna, i segurament profilàctica. Seria estrany que els seus personatges no tinguessin aquests ideals. La diferència és que en ell lluiten per aconseguir-los, i acaben sempre per pagar un preu molt alt per aquesta lluita, normalment la pròpia pell.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant