Una altra empresa que tanca
Uns parents tanquen una petita empresa de mecanitzats del sector del motor. Una taller subsidiari de fàbriques més grans. M’han demanat que tiri unes fotografies abans del desmantellament. És una nau en un polígon industrial, un polígon com el que té cada poble. Retrato l’oficina buida i la nau atapeïda de màquines, el terra de pòrtland, els torns antics que semblen prehistòrics al costat de màquines noves que semblen robots, les rectificadores, les fresadores, els torns de cilindrar i de roscar, eines, plànols, utillatges, instruments de mesura, taules metàl·liques i amb rodes plenes de peces com rebosteria de metall, mecanitzats en sèries petites, un munt de ferritja rinxolada, la vintena d’armariets metàl·lics del vestuari dels treballadors, amb residus personals abandonats en la tragèdia d’haver perdut la feina: unes sabates velles, una enganxina del Barça. Fa pocs dies que l’empresa ha tancat. El taller és net com un hospital. La netedat també és al silenci i a l’aire.
Algun cop vaig entrar a aquesta nau quan funcionava. La remor era eixordadora. Ara hi ha tant de silenci que sembla que no calgui retratar-la, sembla ella mateixa un retrat. El núvol carregat de metall que hi flotava també ha escampat.
Ja feia anys que el propietari tenia l’edat de jubilar-se, però, jubilar-se, per què? Recordo haver-lo vist algun diumenge, quan encara tenia el taller a sota mateix del pis on vivia la família. L’home passava els matins de diumenge treballant sol, repassant màquines i acabant de perfilar peces, mirant plànols i deixant-ho tot a punt pel dilluns, relaxadament, mentre arribava d’un recó la música de les sardanes retransmeses per l’emissora local.
L’edat ha acabat fent-se sentir, hi ha hagut últimament complicacions, inclosa una operació, però la crisi ha acabat de decidir l’empresari a la jubilació. Cada cop arribaven menys comandes i, sobretot, hi havia el risc d’acabar enganxat per alguna suspensió de pagaments. El taller és el resultat de tota una vida, aixecat com la majoria d’aquestes petites empreses, des de zero i amb crèdits fins a l’últim moment. Tenia una vintena de treballadors, alguns que hi treballaven de fa dècades. L’empresa es tanca seguint escrupulosament la legalitat i sense deixar res a deure.
L’empresari i la seva dona van aixecar-la i ells dos l’han liquidat. Era una empresa familiar, però també generacional. Ni la van heretar dels pares, ni els fills la continuaran. Els néts encara són nens. Les ànimes són insubstituïbles. Quan s’ha sabut que plegaven, han aparegut compradors d’oportunitats. Els drapaires venien per les màquines, les empreses de la competència venien per la feina que arrossega cada màquina. Més que les màquines, estaven disposats a comprar la feina assignada a aquestes màquines.
De la vintena de treballadors, el propietari n’ha triat quatre. Els quatre millors, pura selecció natural. Els vendrà a molt bon preu les màquines amb més feina assignada i les eines que necessiten. Entre aquests treballadors hi ha un parent llunyà. A ell pot fer-li el prèstec, tan necessari i petit com ara difícil de trobar, perquè entre els quatre puguin arrencar un altre taller. Amb els treballadors més preparats i l’herència que és la cartera de comandes de l’empresa tancada, el més segur és que el taller nou aviat necessiti més treballadors. Recuperaran els companys més competents i probablement salvaran aquesta crisi.
( 14 de març del 2009, El Punt )
