Vint anys
A l’hora de triar caixa, no tot és la llargada de la cua, també hi ha la llargada dels dits de la caixera o d’uns cabells rossos sobre l’uniforme vermell. O, encara millor, aquest caixer somrient, l’únic mascle a les caixes, però amb el vigor i l’alegria dels vint anys.
Quedem per prendre un cafè. Jersei vermell, cremallera al coll, barba dos dies, ullera fosca de color marron i vidre platejat, cabell negre arranat i dues arrecades a l’orella esquerra.
Fa dos anys que treballa al súper. De mare catalana i pare andalús, separats, viu amb la mare. Treballava a hosteleria, va presentar un currículum al súper i el van agafar. Quaranta hores setmanals distribuïdes en sis dies. Dimecres descans.
Al súper hi ha tres seccions: frescos – fruiteria, peixeteria i xarcuteria -, alimentació seca – magatzem, col·locació de mercaderies – i caixes. De sis a nou, s’està a distribució. Posa el producte als estants. S’han de posar ben endavant, perquè l’estant es vegi ben ple. Les cases potents, Danone, patates fregides, s’ho fan ells mateixos. Els productes bàsics són els que es venen més. Molta aigua, molt líquid.
El dia passa més bé si te’l reparteixes en dues seccions. Per això, de nou a una, s’està a caixa. S’hi ha d’estar dret. De tota manera, les noies embarassades poden seure. A caixa convé ser simpàtic, però això no és problema. En un supermercat de barri com aquest coneixes els clients. De vegades et porten un detallet. Una dona que va viatjar a Suïssa, li va dur una xocolata. Però no tot és de color rosa. També hi ha els maniàtics, això m’ho poses així o aixà a la bossa. Però normalment la gent és agradable. Ajudar a embossar no costa gens. És una feina moguda, les hores volen i físicament no mata. Un cap de setmana, per exemple, a la caixa, passa molt bé. Un dia que no hi ha gent és horrible: què fas? Col·locar els xiclets de la caixa? És clar que si ets actiu sempre hi ha feina. Pots ajudar algun company. La música és repetitiva, i tant, sempre és la mateixa i canvien els cedés cada molt de temps. Varia cada set hores i quan portes dos anys aquí… Però vaja, tampoc és cap tragèdia.
Potser el pitjor és matinar. T’has d’aixecar a les cinc. Clar que també és molt agradable arribar al súper amb prou temps per prendre’s tranquil·lament un cafè. Hi ha una sala de descans amb una màquina.
No està gaire ben pagat, però, pels joves que estudien, és una feina passatgera. A les tardes va a classe. Fa l’ESO a l’escola d’adults. Va anar a l’institut fins als disset anys i ho va deixar però ara s’ho està traient bé. Quan acabi aquest any tindrà el graduat. Abans, però, es presentarà per lliure a les proves d’accés al grau superior. S’ha comprat el material, els dossiers, i ho intentarà. Pot ser que l’aprovin. Vol fer un mòdul de química. Té un amic que ho fa, són dos anys, tantes hores de teòriques i tantes de pràctiques en empreses. Hi ha moltes sortides, des del control de qualitat d’una fàbrica fins a un hospital. Anàlisi i control té molta sortida. “I a veure si tinc sort. El meu amic, abans d’acabar el mòdul, ja treballa de químic.”
“Als disset anys, quan vaig deixar l’institut, tenia les idees més revoltades. Penses que ho saps tot i no saps res. Has d’adonar-te de la vida que hi ha. I ara me’n penedeixo. M’ho podia haver tret i ara potser ja estaria… Els pares. S’ha de fer més cas als pares. Ja m’ho deia el meu: si no espaviles, hauràs de fer el treball que a ningú li agrada!”
( 28 de març del 2007, El Punt )
