Pere Calders
Darrere els millors textos del vint català, d’una o altra manera hi ha sempre l’ombra de Carner. En Pere Calders no pot ser més òbvia. Com a continuador d’una manera de fer civilitzada que cada dia haurem de reivindicar més, perquè ens hi reconeixem, Calders és a les trinxeres.
Però és un autor tan desigual. Va renovar-se portant a l’avantguarda la pura tradició Poe a les Cròniques de la veritat oculta – un títol que em sembla que no va posar ell, però que descriu de primera la gravetat disfressada dels seus llibres -, i després va reprendre la ironia refinada i salvadora. Quin humorista de categoria. Alguns contes d’ Invasió subtil o de Demà a les tres de la matinada serien perfectament antologables en una selecció dels millors contes del segle vint universal.
El problema és que sovint no es renova, i un escriptor que no es renova és un escriptor mort. Intel·ligent com era, ho explica ell mateix a Tot s’aprofita: “No estic segur que n’hi hagi prou. Algú trobarà que tinc l’obligació de superar les marques anteriors i no sé pas com sortir-me’n.” És d’una sinceritat i un valor que l’honoren. D’escriptors escriptors n’hi ha poquíssims. Hi ha infinitament més grans llibres que no pas escriptors. Per això de vegades Calders cau de les mans.
Cosa que no treu l’admiració i la gratitud pels llibres fantàstics que va escriure, i pel pes que va tenir en l’educació estilística i moral de la meva generació.
