Mozart
Ja és prou difícil aïllar qualsevol element, i encara ho és més separar la música de les realitats que acompanya, físiques, com ara paisatges o llum, o realitats que no es mesuren, com els records o les emocions. La música fa com el gas, que s’adapta a l’espai que ocupa, ja sigui en una habitació on hi ha una ràdio endollada o a l’estat d’ànim d’un idiota amb la complexitat sentimental d’una pedra.
Detectar, posar en solfa, acompanyar un estat d’ànim, d’això se’n diu una banda sonora, i, com que no és descriptible en paraules i números, no sabem si una banda és específicament nostra o si la compartim. Cadascú s’entén amb les seves músiques, i es pren d’una manera o altra les auditories que cada composició li presenta. Jo, per exemple, fa molts anys que tinc molt clar que si en un moment donat escolto Mozart, és que tot va bé. No és que tot vagi bé i que, per tant, escolti Mozart: és que escolto Mozart i que, per tant, tot va bé. És un senyal de l’estat interior, una prospecció amb l’escandall mozartià. Em trobo escoltant Mozart i no Els Pets, U2 o Palestrina: senyal que tot va bé. I no cal que sigui una sonata per piano, una simfonia o un ballet: encara que sigui la música per al funeral maçònic, tot va de primera. Hi ha batalles, derrotes o execucions sumaríssimes: no saps com, Mozart acaba traient el nas pels altaveus. Mentre hi ha Mozart, hi ha esperança.
No estic segur que Mozart pugui arribar a ser netament tràgic, perquè en el fons és una música que mai inquieta. Es pot comprovar ara mateix al Liceu amb Idomeneo, òpera seriosa, primerenca, encara rígida, encotillada pel cartró pedra d’herois, reis i déus, un Mozart desglaçant-se que despunta a les marxes o en uns cors tan potents i emotius com els del Rèquiem.
Això que em passa amb Mozart m’ho explico pels tractes que la seva música té amb la pietat. Em sembla que només els artistes més grans donen per aquest tema. Idomeneo comença amb el perdó als presoners troians. El conflicte principal ve després. Uns cors de nàufrags demanen commovedorament la salvació als déus. «Pietà!», imploren, «Numi [déus], pietà!» Idomeneu jura a Neptú que, a canvi de salvar-se del naufragi, matarà la primera persona que trobi. Just després de salvar-se, però, comença a patir per l’innocent que haurà de sacrificar. Encara poc: més patirà quan vegi que és el seu fill.
Les fronteres entre la descripció i la creació no estan delimitades. Als tres tractats definitius sobre l’amor que va escriure després (Les noces de Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte), Mozart va descriure i va crear al mateix temps les complicacions sentimentals que hem de patir en aquesta vida. A les òperes hi ha un text que ens racionalitza la música, un agafador per constatar que Mozart demana sempre pietat pels seus personatges. A través de la música, demana pietat per a Donna Anna i per a Don Giovanni, pel Comte i per la Comtessa, per les parelles desconfiades del Così. A Idomeneo la paraula pietat surt constantment.
El Rèquiem va ser la petició definitiva de clemència. I per què hem de dubtar que les composicions sense paraules, les simfonies, sonates, concerts, no tenen al cor, al motor, també, la pietat? Sembla que la nostra espècie doni el màxim quan demana, que la grandesa es trobi en la humilitat i viceversa. És temptador pensar que l’acte pietós vagi lligat a la comprensió. Llavors, la música de Mozart ens acompanyaria més i tot que una presència humana, i s’entendria aquesta sensació que sentint-la tot va bé.
( 27 de març del 2006, El Punt )
