Josafat
Ens han tornat a tots turistes. Ara per entrar a la catedral de Girona em claven quatre euros. A la taquilla hi ha vitrines amb objectes de regal, llibres inclosos, però no hi sé veure Josafat, que aquest any compleix la centúria.
I això que, com va escriure Aurora Bertrana, la filla de Prudenci Bertrana, “la catedral esdevé el primer personatge de la novel·la.” Com a Solitud, les escenes més truculentes passen just al campanar del temple; el lloc des d’on pregonar que el pecat és al cor mateix de la moralitat consensuada.
Bertrana va tenir problemes amb la novel·la des del començament, va perdre uns jocs florals, i encara avui Josafat commociona, tant pel campaner protagonista com per Fineta – aquesta Fineta nascuda en un conte del mateix nom de Joaquim Ruyra, temptada allà per primer cop, i uns anys després convertida per Bertrana en esclava del desig de pecar, com Josafat. L’aventura del campaner amb la prostituta, la manera de rebutjar-la, d’estimar-la i de matar-la és ben actual, avui que la prostitució s’ha estès i forma part del paisatge i, doncs, l’experiència diària.
Doncs he entrat a la nau gòtica més ampla del món, celebrant amb mi mateix el centenari, soportant el fil turístico-musical de cant gregorià, i m’he estat mirant aprensivament la capella de la Puríssima Concepció que hi ha a l’esquerra de la portalada, i he estat pensant en Josafat, en la porteta tancada amb dos panys que hi ha al peu de l’escala del campanar, i buscava l’ombra del campaner assassí i al mateix temps em recreava en el disgust dels retaules barrocs, del recarregament orgànic, florit, pútrid, dels rajos de plata clavats com espases a l’esquena de la santa, i pot ser que el disgust vingués de l’estafa que plantegen, de l’obvietat que darrere de l’or només hi ha la fusta, i potser la fusta no arriba ni a fusta, perquè potser està corcada, i pot ser que en qualsevol moment santa, màrtirs, angelots, volutes, estalactites, flors, estalagmites i adorns s’enfonsin de cop sota el seu propi pes a davant nostre, amb una gran polseguera.
Els reixats que empresonen les capelles acaben en punxa. Hi ha creuetes penjades pels murs ennegrits, i més portes tancades amb un parell de panys. A l’orgue del mig de la nau un plafó explica com s’ha restaurat el campanar, el campanar de Josafat, i diu els noms de les campanes que hi havia abans de la guerra: la Beneta o Bombo, la Capitular, l’Assumpta, la Dominical, la Narcisa, la Quotidiana, la Bramamorts, la Peixetera, la De les Excomunions, la Petita i la dels Quarts. Amb aquests noms ja paguen, he pensat, i anava a fer un retrat del plafó per estalviar-me apuntar-me’ls quan una veu suau em diu: “Perdoni, no es poden fer fotografies.” Era un home gros i jove, amb ulleres de pasta i patilles. Ara les campanes deuen ser automàtiques, he pensat, no hi deu haver campaner, i he preguntat al vigilant si coneixia la novel·la. Li he aconsellat que se la llegís, “ja que t’has de passar el dia aquí.” “Ah,” m’ha contestat, “però jo estic bé. Només faig quatre dies. Dos lliuro.”
El caixó de la catedral de Girona només pots veure’l del tot des de sota, com si te li agenollessis. He baixat els noranta esglaons de l’escalinata entre coloms i turistes. He recordat quan Josafat tira el cadàver de la prostituta des de la teulada de la catedral un dia de pluja. He vist un parell de cotxes dels mossos d’esquadra al peu de l’escalinata, davant del jutjat que hi ha enfront, cara a cara amb la catedral.
( 14 de març del 2006, El Punt )
