Toni Sala

Llegeixo que amb la crisi han augmentat els petits furts. Puc corroborar-ho.

Fa un mes vaig visitar un monestir amb la família. Un monjo ens va ensenyar aquell recer de pau i vida retirada. El refectori, l’hort, el taller. Vaig veure un cartellet, per mi sorprenent, que deia «recordeu-vos de resar». Llavors un altre monjo va treure el cap per una porta i deu segons després les campanades van carregar-se el silenci monacal i el monjo ens va conduir extramurs.

Quan vaig veure el meu cotxe vaig dir: mireu què li han fet, a aquell cotxe. Tenia el vidre de darrere fet miques. Després vaig veure que era el meu. Havien robat una cartera de la meva filla. Res. Un petit furt. Un gran vidre trencat, a càrrec de l’asseguradora, i tres matins perduts, a càrrec meu. No és el primer cop que ens passa, va dir el monjo.

Al cap d’uns dies un meu conegut tenia la furgoneta aparcada davant de l’oficina. Havia deixat els vidres dos dits avall perquè es ventilés. De cop veu dos magribins mirant d’obrir una finestra. Surt i intenta retenir-ne un, que el tira per terra. Encara du el braç embenat.

Uns dies després jo venia de banyar-me amb un amic. Travessant una pineda, vam trobar una bossa esportiva. A dintre hi havia tovalloles, una càmera digital i un llibre en anglès. Vam dir que ho duríem a la policia, però pel camí vam anar canviant d’idea. Són anglesos, va dir el meu amic. Els anglesos han espoliat mig món i van córrer a apuntar-se a la guerra d’Iraq. Són turistes, vaig dir jo. El turista ha de saber que és objecte de depredació. A la bossa no hi havia documents ni diners. El lladre l’havia llençat després de buidar-la. El meu amic se la va quedar.

L’endemà mateix, sortint d’una biblioteca, vaig veure un home vell que donava voltes al meu cotxe. Me’l vaig quedar contemplant. Acostava el nas a les finestres, mirava a dintre i provava d’obrir les portes. Vaig preguntar-li què estava fent. Ah, res, diu. Busco el cotxe de la meva filla.

Li vaig dir què pensava: que m’estava mirant d’obrir el cotxe. El vell va quedar parat i va assegurar-me que no, que ell s’havia perdut. Que no trobava la seva filla. Si passa això, vaig dir-li, ja l’acompanyaré a casa. El vell va acceptar.

Pel camí jo pensava: em van trencar el vidre, van trencar-li el braç al meu conegut, van robar una cartera de la meva filla –amb vint euros a dintre, per cert–, però a veure. Recapitulem. A veure si resultarà que m’han robat força més. A veure si m’han robat la innocència, a veure si aquest petit furt no és tan petit i m’han pres la meva mirada virginal, la meva perspectiva ingènua sobre el món, a veure si m’han fet fer el pas que em faltava cap a la maduresa, a veure si per això no vaig denunciar, ni censurar, i fins i tot vaig encoratjar el petit furt del meu amic, a veure si pensaré que els que em van trencar el vidre també havien estat víctimes d’un petit furt anterior i que jo sóc tan innocent com ells, o tan culpable, a veure si és aquesta cadena de furts que em du a desconfiar d’aquest pobre vellet que s’ha perdut i que buscava el cotxe de la seva filla, i que ara deixaré a casa seva amb la recança de pensar si no m’ha pres el pèl, aquest vellet espavilat, aquest lladregot que amb tota la barra encara s’estalviarà de tornar a peu a casa, i no sé si acabant-l’hi de portar va restaurar-se mínimament la meva mirada virginal o si encara va créixer la meva dolenteria.

( 27 de setembre del 2008, El Punt )

This entry was posted Dilluns, Setembre 29th, 2008 at 12:03 am and is filed under Personal. You can leave a response, or trackback from your own site.