Gaziel, exilis i fe – 1
L’any 1959 l’Editorial Selecta, la mateixa que va publicar a partir de la postguerra tots els llibres de Gaziel, va editar un volum d’homenatge a Josep Carner, que aquell any feia setanta-cinc anys. La preparació d’aquest volum havia començat sis anys enrera, i això dóna una idea del prestigi que tenia la figura de Carner en aquells moments, jo diria que d’alerta cultural constant, d’alta sensibilitat, fe i rigor.
La potència cultural d’un país es detecta per la seriositat de les tries que fa. Però una cosa és el país i una altra els escriptors, per més que de vegades s’acostin els uns als altres, més com més petit és el país i com més gran és l’escriptor. Si hi ha algú que va a la seva respecte dels contemporanis, és l’escriptor. Com veurem més endavant, el cas de Gaziel és paradigmàtic.
Com tots els lectors catalans, Gaziel va viure l’enlluernament que el Carner jove va causar en aparèixer, però, a partir d’unes crítiques a finals dels anys deu i a principis dels vint, en què li retreu poca ambició, això es trenca.
Quan Gaziel fa la seva aportació al volum d’homenatge de l’any 59, ja ni tan sols és lector de Carner – vol dir que s’ha perdut l’edició barcelonina de Poesia. Hi escriu:
“Tampoc no he pogut llegir els poemes i llibres que ha publicat fora de Catalunya – ell, que no hauria hagut de moure-se’n mai, de tan català, de tan barceloní, com havia estat i serà sempre. No conec, per tant, el Carner literàriament integral, ni tampoc el Carner actual.”
Aquest lament que Carner hagués marxat de Catalunya, venint d’algú que s’acabava de passar prou anys a Madrid, no s’ha d’entendre com un retret a la persona, sinó a unes circumstàncies compartides. Gaziel és tres anys més jove que Carner, fa part de la seva generació. Com diu en aquest volum d’homenatge:
“Penseu en alguns noms il·lustres: Josep Pijoan, Eugeni d’Ors, Josep Carner; en aquests o en tants d’altres. Si les generacions duguessin un apel·latiu, com els reis i les simfonies, aquella generació – que és la meva – l’hauríem d’anomenar: l’Esgarriada.”
Aquesta generació Esgarriada és la dels noucentistes, és a dir, la dels joves del moment que es va donar una coincidència entre uns intel·lectuals nous i els polítics catalans, aglutinats a l’entorn de Prat de la Riba. És aquest moment dolç, quan, després de l’europeització i presa de consciència que li havien donat els modernistes, la cultura catalana entra a les institucions oficials amb un afany de civilització i dirigisme que encara cueja. La seva acció té molts fronts, però el pinyol és l’Institut d’Estudis Catalans, creat ara fa cent anys exactes. Tant Carner com Gaziel passen per allà, sempre de la mà de Prat de la Riba.
I d’aquesta generació que construeix un país en l’àmbit institucional, Gaziel, l’any 59, en diu la generació Esgarriada. En part, perquè tots ells, tots els que cita, i ell mateix també s’hi inclou, acabaran d’una manera o altra exiliats, no com a conseqüència de la derrota del 39, sinó per motius anteriors, cadascú els seus i en tot cas vinculables a la desaparició de Prat de la Riba. A Tots els camins duen a Roma, editat el 58, un any abans d’aquest volum d’homenatge a Carner, Gaziel hi escriu:
“La devastadora emigració, tan freqüent en aquell temps a Catalunya – Albéniz, Granados, Borràs, Xirgu, D’Ors, Pijoan, Carner, etc. -, era conseqüència no tant de cap inferioritat substantiva com d’una inferioritat numèrica, no compensada ( com en altres cultures d’àrea petita ), ans tot el contrari, amb la intensitat de la devoció pairal. Quan alguna personalitat eminent es veia empesa, de grat o per força, a “canviar de colla” o a “volar més alt”, de seguida Catalunya li venia petita, i no tenia més remei que abandonar-la, per no quedar ofegada.”
Tota la vida reflexionarà sobre aquest tema. Ja l’any 23 havia escrit un article que s’ha fet famós, La devoradora de hombres. La devoradora de hombres és Catalunya. Gaziel l’escriu deu anys després d’haver-se passat de La Veu de Catalunya a La Vanguardia, un salt que va ser vist per la seva generació com el d’un autor que es venia a l’espanyolisme. Els vents no anaven per aquí. L’any 22, un any abans de La devoradora, La publicidad s’havia convertit en un diari en català. Els escriptors emergents, especialment els joves, treballaven en la seva llengua i el futur semblava que aniria per aquí.
“Els joves noucentistes, els caps d’escola o de capella més prestigiosos de les noves generacions literàries, ara escrivien exclusivament en català i col·laboraven només en els diariets partidistes o a les poques i mal llegides revistes que sortien en el nostre idioma.”
Diu a la Història de La Vanguardia, i més avall els retreu que, escrivint en català, es neguessin
“a veure que la immensa massa dels catalans no els seguia pas – ni podia seguir-los. I, com que els perdia de vista, per manca de preparació necessària, com més escriptors polien i refinaven (sovint excessivament) la nostra llengua, més la desertava el qui hauria hagut de constituir el seu públic nombrós i fidel.”
No cal dir que en l’incís hi ha una crítica als models de llengua noucentista que toca de ple l’obra de Josep Carner, el més gran creador d’idioma que ha tingut el català del vint. Aquesta reducció de Carner a un geni de la llengua dedicat a fer obra menor – Josep Pla mateix apuntava en un quadern, l’any dinou, que Carner és un “provençalejar de vitrina” -, s’entén durant aquells anys, però no deixa de ser la falta d’obertura de l’intel·lectual que baixa a l’arena i considera bufanúvols o tancats els que trien mantenir-se més enlaire. Anys a venir, durant el franquisme, Gaziel acabarà prenent aquesta actitud diguem-ne de puresa anticonvencional, i es negarà a participar en actes catalanistes fets en llengua castellana. La llàstima és que aquest prejudici impedís a Gaziel seguir l’obra del poeta; com tantes vegades va retreure als pobles peninsulars, Gaziel i Carner faran la seva obra d’esquenes l’un de l’altre.
