Gaziel, exilis i fe – 2
Deu semblar estrany que hagi començat parlant de les divergències entre aquests dos escriptors. Ho faig perquè em sembla que les trajectòries de Gaziel i Carner tenen alguna cosa a veure. En tots dos, l’exili és determinant per entendre el sentit de la seva obra, bona part de la qual, com no podia ser d’una altra manera, es basarà en la reflexió sobre el país. També ho faran els autors de la generació següent, els diguem-ne postnoucentistes, Pla, Sagarra, Foix – i fins avui -, només que la reflexió dels primers és més descarnada, i per això, des del meu punt de vista, més interessant. El que fa parlar a Gaziel d’una generació esgarriada és l’exili. La participació en les institucions del país en un primer moment, i l’exili posterior, insisteixo, no pas a conseqüència de la guerra, sinó de l’enfonsament d’aquell sistema.
De fet, qualsevol artista una mica ambiciós és sempre un exiliat. No sé si és primer l’exili o l’artista, això deu dependre de cada cas, però les relacions entre l’obra i allò de què parla, que són complicadíssimes, inclouen tant una part d’absorció de la realitat com una mena de paret mitjera, que adverteix de la separació entre realitat i creació. És una alquímia, l’artística, tan paradoxal com energètica. Si jo parlo, posem per cas, de Catalunya, en el fet de parlar-ne ja hi ha una captació, una substracció fins i tot d’allò de què parlo; al mateix temps, però, hi ha una separació, perquè per parlar-ne me n’haig de separar; d’una altra manera hauria de copiar la cosa de què parlo, hauria de repetir-la. Deixem-ho estar. El que vull dir és que, allà on hi hagi creació, també hi haurà recreació; d’una manera o altra hi haurà fusió amb la realitat, comprensió de la realitat, però també hi haurà exili.
Jo proposo llegir Gaziel com el resultat d’una suma d’exilis.
Començant per l’exili del seu poble quan, a sis anys, el pare el transplanta d’un dia per altre del Sant Feliu de Guíxols arcàdic de la seva infantesa a la gran ciutat. Ell mateix ho diu, literalment, a Tots els camins duen a Roma, parlant de la seva mare i ell a Barcelona: “Érem dos pobres exiliats.” Ja mai més no deixarà de ser-ho. I encara explica a les memòries com aquest exili en va tancar un altre a dintre seu, la traumàtica reclusió a l’internat dels jesuïtes de Sarrià.
Del segon exili ja n’he parlat. Per una carambola del destí, Gaziel torna de França, on estudiava i escrivia articles per La Veu de Catalunya, amb un quadern escrit en català sobre el París del començament de la Primera Guerra Mundial. Aquests articles havien d’anar a La Veu, però Prat de la Riba no s’adona del valor dels escrits, o simplement no li interessen, perquè és un germanòfil. Sigui com sigui, Miquel dels Sants Oliver aconsegueix que Gaziel els hi deixi traduir i editar a La Vanguardia. A partir d’aquí, Gaziel es converteix en escriptor d’un gran èxit, un èxit tan gran que ens costaria ara mateix fer-nos-en càrrec. I comença el seu segon exili. És l’exili de què he parlat abans, quan es fa malveure de la intel·lectualitat catalana de la seva generació i de la virulent generació dels nous escriptors – Pla, per exemple -, com un intel·lectual català que s’ha venut a un diari espanyolista. El cas contrari, d’escriptors que es passaven del castellà al català, ja s’havia donat; del català al castellà, encara no hi estàvem acostumats. Sent un escriptor seguidíssim pels lectors, que publicava els articles en portada, haurà d’acostumar-se a conviure amb les suspicàcies i el rebuig dels intel·lectuals que constitueixen la punta de llança de la cultura catalana del moment.
Igual que en l’anterior exili a Barcelona, i, dintre de Barcelona, el règim carcelari del jesuïtes de Sarrià, hi haurà encara un exili a dintre d’aquest altre exili: el que li suposa, a La Vanguardia, l’esforç de convertir el diari en portaveu del punt de vista burgès català, és a dir, el seu. Ho diu ell mateix a la Història de la Vanguardia:
“I fou aquesta, en definitiva, la fabulosa, la temerària empresa que vaig envestir jo tot sol, sense dir-ho a ningú, sense la més petita ajuda, sense cercar ni assolir cap profit ni cap honor personal: al llarg de divuit anys – quins anys! – fins a arribar a arriscar-ho tot en un sacrifici absolut, com finalment va demostrar-se.”
Això està perfectament documentat a la biografia de Manuel Llanas, Gaziel: vida, periodisme i literatura – s’ha de dir que Gaziel ha tingut la gran sort que li hagi tocat un excel·lent biògraf. L’empresa es produeix sobretot als anys trenta, quan Gaziel ja és l’únic director del diari. Sembla que hi ha fins i tot un moment que hauria projectat una Vanguardia en llengua catalana. Per forta que fos la seva posició al diari, de totes maneres, es pot imaginar què havia de ser això, enfront d’un propietari tan desconfiat com Ramón Godó, del qual Gaziel escriu, al mateix llibre:
“Jo no recordo haver conegut mai ningú que odiés tant com ell el catalanisme i els catalanistes.”
L’exili definitiu, és clar, és el físic, compartit en aquest cas amb la intel·lectualitat catalana al complet i, per extensió, amb el país sencer, o amb el projecte de país, l’embrió, l’ideal o com se’n vulgui dir: el catalanisme. Gaziel s’està del trenta-sis al trenta-nou a París i a Brusel·les – després no es cansarà d’escriure que l’havien volgut matar des dels dos bàndols.
L’octubre del 36, amb centenars d’exiliats catalans, instigat per Cambó, Gaziel firma una carta de suport als sublevats. Aquesta firma encara de vegades se li retreu, ignorant la dependència que en aquells moments Gaziel tenia de Cambó, de quina manera anaven les coses llavors i, encara més, que ni el mateix Gaziel, que era tan fi, podia esperar-se el que vindria.
Finalment, doncs, Gaziel s’instal·la a Madrid, en un exili que durarà fins l’any 59 i que ell mateix expressa amb tota la brutalitat en aquesta anotació del 30 de setembre del 46, amb el títol de La pena més íntima:
“Dono sovint gràcies a Déu, que enmig de tanta misèria m’ha concedit el consol de poder viure ara a Madrid, després de l’enfonsament integral de Catalunya. A Barcelona – cada vegada que hi torno -, m’hi sento foraster. És un turment incomparable, que el Dant no va conèixer.
Quan una pàtria jau prostituïda, és molt diferent que sigui la mare pròpia o la mare d’altri. A Madrid l’immens enviliment del país no em fa ni fred ni calor. És cosa per mi prevista, i fins a un cert punt pintoresca. A Barcelona, en canvi, la prostitució gairebé integral dels catalans d’avui és cosa que m’esclafa.”
És un fragment del millor llibre de Gaziel, el més descarnat de tots els que va escriure: les Meditacions en el desert, un dietari muntat a manera d’articles del tot alliberats de qualsevol concessió i en el seu idioma, perquè en principi no s’han de publicar. Les Meditacions són un exemple preciós de la supervivència de les idees en circumstàncies d’extremada dificultat, de com troben la manera de perviure. És un llibre que els catalans ens hauríem de saber de memòria i que demostra fins a quin punt la nostra cultura, com la jueva o l’armènia, està vinculada als llibres. Les Meditacions en el desert són el resultat del desencís i de l’ensorrada definitiva de tot un món, de l’exili total, i la referència a Dant no és exagerada, vist que tots dos homes van escriure la seva principal obra a l’exili.
Gaziel constata a les Meditacions que el final de la segona guerra mundial no comportarà el final del règim franquista. Al contrari, a Espanya, Europa se la reserva com a carn de canó en cas d’un enfrontament amb Rússia. Els intel·lectuals castellans, Azorín, Ortega, Gómez de la Serna, van adaptant-se al règim. És estremidora la manera que anota com van caient, un per un, aquests intel·lectuals. Al capdavall, diu a El desconhort, parlant dels intel·lectuals castellans, “Per als nostres amics, fet i fet, tot quedarà a casa.” Però hi ha encara un dolor més profund: la burgesia, la seva classe, és el culpable final d’aquesta situació. Catalunya ha estat definitivament vençuda. És l’exili de tot un país, que Gaziel expressarà més endavant en la imatge de l’ànima en pena.
Ara que tot s’ha enfonsat, doncs, ara que l’exili és total, és quan Gaziel es converteix a la literatura pura. Ho diu a l’entrada del 7 d’octubre del 49, Examen de consciència:
“Jo crec que vaig nèixer escriptor. Si la sort m’hagués afavorit, penso que hauria pogut escriure obres importants, potser alguna gran obra – novel·la, assaig, teatre, història.
Estic, però, arribant al terme de la meva vida i no he estat – per al meu gust – més que un periodista, un petit escriptor de circumstàncies, que no deixarà res de perdurable. I, encara, un periodista truncat, que va haver d’emmudir quan arribava a la plena maduresa.”
Hi ha dues pàtries impossibles d’arrencar, perquè són constitutives de la persona, d’exili impossible: el record – especialment intens quan és d’un temps de formació, i per això la infantesa és la reina -, i la llengua.
Pel que fa a la llengua, l’any de la seva mort, l’any 64, Gaziel escriuria el text definitiu sobre la relació que hi havia tingut:
“Fins ara, en plenes vellors, no m’havia estat concedit de satisfer el desig més gran de la meva vida, amagat dintre meu des de la mateixa infantesa, sempre contrariat i decebut. El desig de poder escriure en català, plenament, sense destorbs ni noses.
Així és que jo ara em considero un home sortós i em sento feliç. Puc dir, ben sincerament, que totes les amargors del viure, que per a mi no han pas estat xiques ni poques, les tinc per benvingudes i fins les trobo adients, donat que m’han conduït en aquesta gran dolçor que actualment m’amara. Un nàufrag que pot retornar a la pàtria, ja ha deixat de ser-ho, perquè el seu gaudi és extrem, fins com mai no l’han pogut sentir els qui no se’n mogueren.
És aquell gaudi inefable, superior a tots, que va fruir Ulisses.”
El pes que Gaziel dóna a l’idioma ve de la formulació de Maragall. Maragall, Miquel dels Sants Oliver i de Prat de la Riba són la trinitat bàsica en la formació de Gaziel. Tot Gaziel pot ser llegit com un relleu de Maragall.
Maragall va teoritzar la prioritat de l’idioma, que fa els catalans conscients de la importància constitutiva de la llengua, de la missió sagrada de conservar-la. Sagrada; remarquem-ho. A L’elogi de la paraula, Maragall deia que calia tractar “la paraula com cosa sagrada, inviolable, parlant cadascú amb sant amor la llengua innocent del poble en què Déu l’ha posat”. I, més avall, hi afegia:
“Mireu, doncs, si n’és de santa la nostra causa. I si ara considerem, com té la seva arrel en el diví misteri de l’ésser i del devenir, i com és així superior a tota altra política convencional, a tot accident històric, ens sentirem posseïts d’un amor i d’un temor en defensar-la, que comunicaran a la nostra lluita una grandesa i una noblesa purificadores de tot egoisme i rancúnia, i menyspreadores de tota mesquinesa pròpia o aliena.
Tinguem ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòtols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc en què som consumits; que la nostra causa no és sols la causa d’una nacionalitat, no és un plet d’Estats o una renyina de famílies, sinó un ideal humà arrelat en l’amor diví que anima bellament al món.”
Més forta i tot que la nació és la llengua, diu Maragall. D’aquí la supervivència inesperada del català, l’entestament en l’idioma dels catalans fins avui, que en gran part, si més no la més conscient, encara mantenen la idea que, si la independència hagués de ser al preu de perdre l’idioma, no valdria la pena.
Així, doncs, l’any 53, Gaziel treu Una vila del vuit-cents, la primera versió del que serà després el Sant Feliu de la Costa Brava, on parla d’aquest lloc que no és possible exiliar-se, el lloc de formació, i retorna ja per sempre a la literatura catalana. Per la importància de l’dioma lligada a la infantesa, Sant Feliu es pot perfectament dir que és el Marines i boscatges del burgès.
A partir d’aquí, establerta la base on muntar el telescopi, Gaziel mirarà el món a través del seu lloc de naixement. Com que ho fa per escrit, l’aparell és la llengua d’aquest lloc. I aquest lloc té el centre a Sant Feliu de Guíxols. Als llibres de viatges, és obsessiva la manera com Gaziel compara llocs i situacions amb el seu lloc de naixement, que, per extensió, però només per extensió, es converteix en Catalunya. Catalunya és la seva vara única de mesurar. Però Gaziel no deixa de ser, també, l’exiliat a qui tot li recorda el seu país.
Aquests anys, a mitjans dels cinquanta, és quan Gaziel fa els viatges que li serviran d’anècdota per la sèrie Viatges i somnis. L’arrencada forta, editorialment, és l’any 1958, amb Tots els camins duen a Roma, que es pot llegir com la continuació argumental del Sant Feliu. Com a l’altre, a més de la seva formació personal, en aquest cas com a escriptor, hi explica també el final d’una època, la del predomini burgès barceloní d’abans de la Gran Guerra del catorze. Vull fer notar que els últims anys s’ha estat recuperant la literatura centreeuropea que tracta l’acabament del món anterior a les guerres mundials, Sandor Marai, Stephen Szweig, Joseph Roth; doncs bé, les memòries de Gaziel són exactament el mateix i no tenen res a envejar-los – a part del fet que ells siguin forasters. Tots els camins fa part de la trilogia de memòries de formació dels catalans, de l’aprenentatge dels escriptors d’aquest país durant l’època anterior a la dictadura de Primo de Rivera; les Memòries de Sagarra, Tots els camins duen a Roma de Gaziel i el Quadern gris de Pla.
Tots els camins va tenir un considerable èxit de públic. A partir de l’any següent, el 59, i al ritme d’un llibre per any, Gaziel publica la sèrie Viatges i somnis, que s’obre amb el primer volum de l’anomenada Trilogia ibèrica, Castella endins. El títol es refereix a una part de l’Himne ibèric de Maragall, que de fet conté la base de la visió de Gaziel de la península. És la cinquena part de l’Himne, que s’anomena Una veu. Gaziel posa les paraules a aquesta veu que Maragall havia creat:
Una veu
Sola, sola enmig dels camps,
terra endins, ampla és Castella.
I està trista, que sols ella
no pot veure els mars llunyans.
Parleu-li del mar, germans!
“Terra endins, ampla és Castella.” “Parleu-li del mar, germans!” I això farà Gaziel, des de Catalunya. Com Maragall, però sobre el terreny, perquè ell ve del periodisme, Gaziel constatarà que, efectivament, els pobles de la península estan girats de cara a mar, d’esquenes a Castella i d’esquenes a ells mateixos. No es coneixen entre ells i són tan diferents que pot dir-se’n, en paraules seves, uns “Balcans d’Occident”. Gaziel segueix així, també, el programa de Prat de la Riba, que acabava La nacionalitat catalana amb la idea que, una vegada Catalunya hagués despertat els pobles espanyols, seria l’“hora de treballar per reunir tots els pobles ibèrics”.
“podrà la nova Ibèria enlairar-se al grau suprem d’imperialisme: podrà intervenir activament en el govern del món amb les altres potències mundials, podrà altra vegada expansionar-se sobre les terres bàrbares, i servir els alts interessos d’humanitat guiant cap a la civilització els pobles endarrerits i incultes.”
Cito Prat de la Riba per remarcar la idea civilitzadora de tot plegat, que, vista l’empresa, no em sembla pas la part més, diguem-ne, optimista.
El problema és que Gaziel, mirant de fer alguna cosa per la comprensió entre aquests pobles – que, ja, Déu n’hi do -, se’n va adonant que això és en va. Finalment – espantosament, podria dir-se -, Castella endins, Portungal enfora i La península inacabada acaben convertint-se en el certificat de defunció de la tradició d’iberisme de què Gaziel bevia. Després de citar la tradició de Pi i Margall, Balmes, Maragall i Cambó, conclou, a Portugal enfora:
“Ah, quin esplet de somniadors sublims, el nostre… per a acabar desvetllats com ara ho estem!”
Al pòrtic dels Viatges i somnis ja ho havia avançat:
“Però – voleu que us ho digui – el que ara, ja vell, sento al davant de la Península Ibèrica és una gran pietat, una pietat immensa.”
En aquest context, la definició de Catalunya com un exili absolut, el de l’ànima en pena, és insuperable.
Gaziel encara publicarà el volum Seny, treball i llibertat per acabar de fer adonar-nos del desastre de “l’esguerro peninsular”, com en diu ell. Efectivament, la comprensió entre diversos pobles, en altres països, ha resultat possible. El gran exemple és Suïssa. És un epíleg que encara fa més tristes les constatacions de la trilogia anterior.
El llibre de després, L’home és el tot, sobre Florència, és una manera de trobar refugi en l’individu, sent un mateix la mesura de totes les coses. S’acompleix l’axioma que, com més potent és l’escriptor, més solitari.
S’ha de dir, també, que aquests volums de Viatges i somnis Gaziel remarca que els escriu a manera de comiat, amb la consciència que ja veu a venir l’exili definitiu, el de la mort. De vegades tens la sensació que el que diu ell del país també pot dir-se de la seva persona, que va pel món com una ànima en pena, vagant per aquí i allà, deixant-se portar per l’atzar, obsessionat amb les seves idees, prenent comiat d’un món perdut. Ho trec de Portugal enfora:
“Mai, fins fa poc, no m’havia semblat, en trobar-me de ple dins un moment propici, d’aquells que Goethe volia eternitzar, que per mi podia ser el darrer de la meva sèrie. Ara, en canvi, tot sovint, com un borinot que et desperta d’una dolça becaina, em ve aquest pensament: ho veig, això, per darrera vegada?, o, “Ens retrobarem mai més?” I vaig pel món una mica com qui s’acomiada a totes les hores del dia, sobretot si són belles, i amb més intensitat com més ho són.”
Per acabar amb els exilis, persones que van conèixer Gaziel em diuen que, els últims anys, de Sant Feliu i tot es va sentir exiliat, fins al punt de deixar de venir-hi, fastiguejat pel turisme. ( A això del turisme, per cert, va dedicar-hi un article parlant del cas de Sant Feliu a Àncora, i, a L’home és el tot, arriba un moment que es torna una obsessió, segurament perquè no hi ha res més allunyat del seu món que el turisme de masses. Ja ens adverteix que els seus llibres són “llibres girats d’esquena al turisme”, i em sembla que, venint aquesta fixació amb el turisme d’un analista tan clarivident, i vist com han anat encara les coses, el catalanisme d’avui faria bé de reflexionar-hi una mica. )
