L’edat crítica
En altres històries, la gent no és tan susceptible. Però, quan us demanen l’edat, equivoqueu-vos d’un número, tot just per culpa d’uns mesos: ja veureu com salten.
No ens coneixíem. Vam donar-nos la mà. Em va repasar de dalt a baix: “Veig que et mantens molt bé, per l’edat”. Vaig pensar: “sapiguessis, per dintre”. Però vaig contestar raonablement. “Tu també”.
“Oh, perquè tu i jo tenim la mateixa edat…”, va dir, “i quan em trobo amics de fa temps, quedo mort, la mala cara que fan…”
L’edat… Un dia, un savi descobrirà que, les coses, com menys objectives són, més obsessionadores se’ns tornen. L’amor, la moral, la bellesa, l’edat…
El dependent de la ferrateria, un home de cabells blancs i poques dents: “quants cargols vol?” “Una trentena.” Mentre els compta, em diu: “Trenta cargols. Com els meus anys.” Sempre la mateixa broma. “Vint-i-cinc metres de corda.” “Vint-i-cinc. Com els meus anys.”
Amb els anys, l’edat va dissolent-se. Arriba un punt que tens la impressió que el temps s’ha tornat una piscina comunitària on es barreja tothom, on el temps, líquid, posa en contacte tothom amb tothom. Hi ha les criatures que encara han d’entrar-hi i els vells que ja n’han sortit. Els altres, una barreja de físics adults inconcrets i confusos; un noi de vint-i-cinc que ronda els quaranta; un home de quaranta que ronda els vint-i-cinc…
Però el cronòmetre penja a la paret de la piscina. Trenta-sis, trenta-set, trenta-vuit… Com la temperatura d’una febre que avisa del tombant dels quaranta anys, de l’arribada a la quarantena, paraula suspecta i malaltissa. Aquell tombant on es veu que t’espera la crisi indefugible dels quaranta, la vedet de les crisis, la que ho explica tot. Recordo un professor, a la Universitat, que ens explicava Verdaguer. El viatge a Terra Santa que Verdaguer va fer quan tenia uns quaranta anys se sol prendre com a desencadenant de la crisi espiritual que després va viure. “Però el que Verdaguer va tenir va ser la crisi dels quaranta”, ens deia el professor, amb un somriure desmitificador a sota el nas. I ho feia seguir d’una definició inoblidable, pensada perquè l’entenguéssim nosaltres que amb prou feines passàvem dels vint: “La crisi dels quaranta és quan un s’adona que allò que sempre li han dit, que hi ha més dies que llangonisses, és una enganyifa, i que, a l’hora de la veritat, hi ha moltes més, infinitament més llangonisses que dies.”
Penso en l’edat que devia rondar aquell professor, llavors. Espero que no hagués agafat un empatx de llangonisses.
Avui que tot ve més tard – emancipació, reproducció i defunció -, la crisi dels quaranta també es retarda. Se li hauria, doncs, de canviar el nom. “Tinc quaranta-vuit anys,” em va dir un amic, l’altre dia, “però encara no he superat la crisi dels quaranta.” En realitat, tenia la crisi dels cinquanta.
Jo, ara, en tinc trenta-vuit. Edat de sobres per veure la mesquinesa dels de davant, i la duresa dels que s’han mantingut dignes. Per tenir poca fe en els que vénen a darrere, entre els extrems del cinisme i la il·luminació. Els que es rabegen es cansaran de rabejar-se inútilment i els il·luminats acabaran d’embogir. Nosaltres ara som entremig, com una generació decebuda. És una crisi, això? Una generació nascuda en un moment d’ideals: després hem vist que els ideals volien dir “fer com si”, i que tot és “fer com si”, i, de vegades, ni això. Em pregunto si mai ha estat diferent.
( 22 de desembre del 2007, El Punt )
