Pare Noel escalador
Fa alguns dies, la tranquil·la ciutat de Cerdanyola del Vallès va despertar-se horroritzada. Havia aparegut un Pare Noel escalador penjat de la barana de ferro d’un balcó. És a dir: penjat pel coll, girant sobre si mateix en el buit, a sobre la vorera.
És una idea. El cable del fil musical nadalenc, per exemple, és molt resistent. El barrot d’una barana de balcó és més aconsellable que la branca d’avet, molt expressiva, però massa tova i vincladissa. L’avet, en tot cas, convenientment podat, val per empalar-lo.
Els primers van ser un detall peculiar. Ara el detall peculiar és un edifici sense cap Pare Noel grimpaire. Tres plagues que valen per set: coloms, Pares Noel escaladors i l’escarabat morrut vermell de les palmeres del maresme.
Fixem-nos que aquells Pares Noel escaladors comprats fa tres anys, vermells i ben proporcionats, avui són una andròmina envellida, un parrac descosit, descompost i ataronjat. A hores d’ara, ni d’espantaocells servirien. L’altre dia vaig veure’n un de penjat al final d’una biga que sortia de darrere la caixa d’un camió.
Fan llàstima, tan desvalguts, penjats de qualsevol manera, deixats a la intempèrie, pelats de fred. En temps de la tradicional felicitat nadalenca, es comprèn que l’eutanàsia activa del Pare Noel escalador esdevingui per tants de nosaltres una forta temptació espiritual, consol del neguit filantròpic nostrat, i manera altruista i convingudament secreta d’acabar l’any en curs.
No hi ha cap normativa que prohibeixi maltractar-los així. No hi ha normativa contra la lletjor moral o física. A Pineda de Mar, per exemple, un candidat a l’alcaldia ha omplert els carrers de cartells on apareix retratat entre boletes de Nadal. Us ho juro. Per Nadal, tot s’hi val. Per Nadal, els catalans rematem la feinada de tot un any d’enlletgir aquest país enviant els Pares Noel escaladors a coronar-la. I aquests Pares Noel assetgen les nostres llars càlides igual que gossos abandonats, desemparats, gairebé com immigrants vinguts en barcos rovellats, sí, empresonats a l’altre costat de la reixa contemplant com l’amo es cruspeix el torró de xixona i s’empassa els raïms; sovint mal agafats, a punt de caure al buit, per si fos poc, posats entre un malbaratament escandalós d’enllumenats prostibularis, que amb prou feines si serveixen per escalfar-s’hi la barba, a risc de morir-hi electrocutats! Pare Noel que t’enfiles: si jo tingués escopeta, el favor que et faria!
Pare Noel incomprès, que no motives cap carta com la que va sortir publicada a diversos diaris barcelonins fa una setmana, en defensa del caganer tradicional de pessebre. En contra dels caganers personalitzats, el senyor Llorach, expert en el tema, escrivia: “Fa uns anys que un progressisme mal entès, un afany de protagonisme obsessiu, un sentit de l’humor poc intel·ligent i un desmesurat mercantilisme han permès que es comercialitzin figures que representen personatges de la vida real que desvirtuen la picardia anònima de la figura tradicional.”
Uns tant i els altres tan poc, senyor Llorach! Avergonyits per una situació indigne i degradant i penjada, incapaços, ja, a aquestes alçades, d’aixecar els ulls, els Pares Noel escaladors es mantenen d’esquena, sense ensenyar-nos la cara. Qui sap, si un dia es giressin a mirar-nos, per sobre de l’espatlla, des de l’edifici de davant, quina sorpresa ens enduríem. Potser ens hi veuríem a nosaltres mateixos, i sense necessitat d’explicitar la capacitat fertilitzant del nostre bon gust!
( 28 de desembre del 2006, El Punt )
