Entrevista a Josep Maria Flotats
Per preparar l’article pel Punt sobre Josep Maria Flotats i l’obra Stalin ( al Tívoli, fins a Reis ), vaig demanar hora a l’actor. Vam quedar al vestíbul del teatre i vam seure en una taula del bar. Flotats s’acosta als setanta anys i en té el coneixement, i potser per això em va sorprendre absurdament la potència, l’escreix d’energia que un actor ha de tenir, perquè d’això viu: de donar vida a uns personatges. També la planta i els gestos, a favor de l’entusiasme en l’ofici, van fer que m’abandonés a escoltar-lo i que, en un moment donat, decidís que no em calia continuar i donés per acabada l’entrevista: em sembla que el lector hi veurà de sobres l’autoconsciència, el rigor i aquest entusiasme en l’ofici, tan car de trobar.
- He sentit en la seva interpretació d’Stalin una veu que no li coneixia, la d’un vell… D’on la treu?
- No tinc aquest registre tan fosc o tancat: li he posat bronquitis i tos i coses aixís al personatge. Com que, al final, s’ofega… Sense tensar-ho massa, el que m’ha costat de trobar és la tessitura, per poder fer moviment, no només fer recto tono. La meva tessitura no me l’han definida mai gaire bé, però jo potser seria baríton atenorat alt, però més aviat tinc un color i un timbre que puc pujar cap als aguts des del baríton, uns colors càlids, però clars. I jo pensava que el personatge no havia de tenir tons clars, sinó anar cap a la foscor. Em va costar trobar-ho. Sí que puc intentar d’imitar una altra veu; es tenen referències; però les has d’adaptar a la teva natura, als teus ressonadors i al teu diafragma i a les teves cordes vocals, tu tens un arc que és aquest, i això no pots imitar-ho.
- La construcció dramatúrgica i la traducció d’Stalin són seves, a partir de la novel·la Une exécution ordinaire de Marc Dugain. El nivell de català és molt adequat.
- He intentat de ser fidel a la qualitat, que no era no pas la d’un català de carrer. Stalin era un tio… Psicopatia i monstruositat i política a part, era un individu de cultura. Les seves biografies diuen que llegia el grec en original. Va estudiar al seminari i tenia cultura una clàssica i una biblioteca fabuloses. Els seus acòlits eren sobretot gent inculta, i per fer-se veure bé d’Stalin s’havien comprat metres i metres de llibreria, per si els venia a veure Stalin, però no havien llegit res. Els impressionava la biblioteca d’Stalin. Era un home que no tenia vida mundana de cap mena, suposo que equivalent a la seva maldat era la desconfiança amb els altres, i es passava moltes hores sol, llegint, i als vespres veia pel·lícules amb els íntims, també els havia fet coses… Però això ho poso en dubte, perquè Khrushchev també és un malvat… L’època del teló de ferro més dur i terrible és el de Khrushchev… Khrushchev explica que, tot d’una, Stalin deia “tu puja a la taula i balla”. Però em sembla que això són justificacions seves per carregar-se l’Stalin i fer la desestalinització. Sí que se sap que els dos dies que Stalin va estar paralític i gairebé mort a terra, van córrer al Kremlin per obrir la caixa forta d’Stalin i cremar les cartes que ells, Khrushchev, Mólotov i Malenkov, els més del seu voltant, li havien escrit. Stalin els deia: “heu de resoldre el problema dels sublevats no sé on”, i ells deien: “ja n’hem fet afusellar cent cinquanta mil”. I tot això s’havia de cremar, i no en queda res. Van tenir temps per destruir el màxim de proves del que ells havien fet. Menys els papers del Beria, que sembla ser que Khrushchev no va eliminar del tot per poder-lo liquidar, perquè semblava que Beria seria el successor, perquè tenia el comandament de la KGB. Però, a Ucraïna, el secretari general era Khrushchev, i tots els jueus i les deportacions massives i els enemics del poble afusellats eren obra de Khrushchev, i, curiosament, per la nostra generació Khrushchev era el bon home, l’avi que picava amb la sabata a les Nacions Unides a l’època del Kennedy, i deies: aquest és el bo… Què, el bo? – Flotats riu. – És fabulós, tot això… Bueno: fabulós, terrorífic.
- Sembla que, després de Hitler, ha arribat el torn d’Stalin…
- Perquè el pensament dominant després de la segona guerra eren les esquerres. Hi ha frases cèlebres de l’Aragon, o aquella del Sartre que, tornant d’allà, diu que ve del país més lliure del món. Això ho faig sortir a l’obra. Això va dir Sartre: que tornava del país més lliure del món. Ho va justificar dient que en aquell moment no es tractava de desmovilitzar la classe obrera… És la mentida. Ens expliquen la política, la història, a través d’una mentida. I aquí és on el Marc Dugain, l’autor de la novel·la, molt indignadament, sempre diu: és política ficció, i no: la ficció la faig jo, que sóc novel·lista, i els polítics han d’explicar la veritat.
- La peça és un teatre molt evidentment compromès.
- Perquè és un teatre de contingut. Totalment contemporani, però amb debat, i agafant partit.
- Suposa un problema, no alliçonar?
- Com que jo no sóc l’autor sinó l’adaptador… Jo funciono per enamorament de text. M’’entusiasmo i ho vull montar. Si el text em commou, m’apassiona, m’entusiasma, per què no ho ha de fer a l’espectador? I suposo que la gent ho rebrà com jo ho he rebut. Són ganes de compartir una cosa que a mi m’ha agradat molt. No tinc voluntat de fer proselitisme ni d’allinçonar; si algun proselitisme faig, és amb la intenció de comunicar admiració per una obra literària determinada.
- Però un actor s’ha d’acostar inevitablement al personatge, no? Davant la maldat dels camps d’extermini, Primo Levi fa una observació que sempre m’impressiona molt: “potser no s’ha de comprendre, perquè comprendre quasi és justificar.” Com resol aquesta tensió en l’atansament al personatge?
- Jo he volgut posar a escena Se questo e un uomo, vaig fer-ne una adaptació i tot. Jo li hauria dit a Primo Levi que, nosaltres actors, podem trobar les inflexions i les autojustificacions del personatge perquè seguim una partitura que és un text, i dient aquest text no justifiquem Stalin, sinó que servim un text sabent que projecta un judici contra el personatge. Però és evident que mentre el diem no estem ni jutjant el personatge en contra, ni a favor: estem executant un text, posant unes inflexions determinades en aquesta partitura. Amb Stalin, que és potser el personatge més béstia que mai he interpretat, al començament vaig trobar això: com es pot dir – encara que això no ho diu al text, però és seu –, com es pot dir a la lleugera que un mort és un drama i dos milions de morts són una estadística? Com ho puc dir, sense que em provoqui escàndol? M’he preservat. Em recordo de jove fent els Karamazov i Crim i càstig. Dostoievski és terrible, i és molt dur de viure personatges així. Entre els assajos i la representació, a la meva vida hi havia núvols molt foscos. Estava impregnat d’aquests personatges. I amb Stalin em va començar una mica. Et diré més: al treball que vaig començar sobre Si questo è un uomo i les converses de Levi, vaig agafar tanta informació sobre l’extermini jueu, vaig anar a visitar camps de concentració… I em va commoure tant entrar en tot això en detall que tinc un armari ple de documentació, i al final no podia, em desfeia. Amb Stalin, en veure que el tema és l’escàndol de les bates blanques, i per tant altre cop la persecució dels jueus, em va venir tot a la memòria. I també la dificultat de viure amb una certa tranquil·litat el que vaig viure amb Dostoievski. Vaig decidir fer-ho d’una manera molt cartesiana. Seré un actor que va al teatre i es fica dins d’un personatge i diu la partitura que ha de dir. Així que surt del camerino, no li permeto, no li autoritzo que se m’acosti ni un milímetre a la meva pell, al personatge. He tingut dies amb dificultats de respiració, de tant de llegir biografies d’Stalin, com em va passar amb la soah, però ara ja ho tinc apartat. Ara vinc a fer les representacions, només. Ara arribo al camerino, em vesteixo, em poso els cabells artificials i les celles afegides i em vesteixo, i ja està.
- Però és un tema que sempre li ha interessat, perquè ja a Tot assajant Dom Joan hi sortia la noia jueva en temps del nazisme…
- Sí, és clar.
- Vostè va nèixer just al 39, amb l’entrada dels feixistes a Barcelona…
- Quan jo vaig nèixer van entrar. Pobres pares, els vaig fotre sort, per dir-ho en broma. Millor dir-ho amb distància…
- I, per altra banda, ha tingut l’experiència de conèixer de prop, directament, el poder, amb la cosa del TNC. Què en va aprendre?
- És que jo, quan em diuen que he tingut tracte amb el poder, dic: jo no en tinc consciència, d’haver tingut tracte amb el poder. Alerta. Crec que no tinc consciència del tracte amb el poder. Sé que he tingut tracte amb el president de torn, amb els que manen, amb els que decideixen. Ho sé, i en sóc conscient, però no tinc consciència d’haver tingut ni cap poder, ni tracte amb el poder, pel fet que tota la relació que he tingut amb el poder ha estat sempre per intentar de fe’ls-hi veure i aconseguir unes coses que no eren per mi; un TNC que era un teatre de servei public… Aleshores, quan vas a trucar a la porta dels que manen perquè es faci una línia de metro o un altre hospital o, en aquest cas, per la necessitat d’un gran instrument de cultura… He exigit del poder que fes el favor de fer aquestes infraestructures, perquè, des de la meva posició d’actor conegut i reconegut, vaig pensar: tinc la possibilitat de demanar-ho, i potser a mi m’escoltaran. Però, insisteixo, com que no era per mi, com que no era per la meva productora privada, sempre m’he sentit com molt lliure. Per tornar a la pregunta exacta, no he tingut mai el que s’entén com una relació amb el poder, perquè no era per ser nomenat director. Després, quan alguns diuen “oh, però és que et demanar dirigir tu el nacional”, dic, “home, clar, és que és el meu projecte, i vaig dir perquè es fes, i, si el feu, vaig dir, doncs em comprometo almenys a cinc anys per demostrar que això pot anar endavant i que pot funcionar, naturalment”. Però l’ideal de la meva vida no era ser el director del Nacional, era que es fes el nacional. Que es fes un instrument així, que hi hagués una companyia estable, amb repertori, amb alternància, etcètera. Em barallava per una cosa que no era per la meva propietat ni per la meva promoció personal. Per això dic que la meva relació no és relació… Jo he estat la… Voldria dir-ho d’una manera educada i no trobo la paraula… He estat el… El mosquit emprenyador, que ha anat, zzzzz, zzzz, s’ha de fer això, s’ha de fer això…
- Fos com fos, ha pogut veure el comportament indivual, personal, del poder.
- L’he pogut veure i sí que et puc dir que m’ha sorprès que, el vuitanta-cinc o noranta per cent de les vegades, les meves demandes s’interpretaven com unes demandes indirectes potser de favors, que ells em demanaven d’aclarir o d’especificar i que jo al començament ni entenia, perquè per mi era tan clar i tan primari el que demanava, que no és que no ho entengués bé, sinó que no realitzava que ells no podien, no poden imaginar que una persona que truca a la porta no és per un interès personal. Això sí que ho he viscut. I havia de dir: no, jo, no, això no, no…
- I, doncs, és casual que torni a estrenar a Barcelona amb una obra sobre el poder?
- No ho he fet expressament. No és un càlcul. Jo no sóc Maquieavel, i a més no m’interessa, no faig carrera política, ni diplomàtica, i m’interessa només el teatre. Et seré molt honest. Potser hi ha gent que es pensa que és un càlcul molt brillant i intel·ligent i maquiavèl·lic per part meva, i no, en absolut. És perquè conec l’autor. Jo tenia un altre projecte per fer després de El sopar, La cena, que he estat fent aquests dos últims anys, un any sencer a Madrid en un teatre, i després un any de gira per tot Espanya. El meu projecte següent era un text brillantíssim i excepcional del mateix autor sobre una conversa suposada entre Descartes i Pascal. I això és el que jo tenia decidit de fer, i llavors el Marc Dugain em va enviar el manuscrit d’aquesta novel·la. La vaig llegir, em va entusiasmar i vaig dir: paro tot i faig una adaptació. Però perquè em va entusiasmar el text, res més. I aleshores el problema és: i a on ho faig? I, home, jo ho vull fer en català, i, si ho faig en català, ho faré a Barcelona. I per què? Doncs perquè serà una estrena mundial, perquè fa molt de temps que no he fet res a Barcelona si no era de gira, i tenia ganes de crear una cosa així. Feia deu anys del Nacional, però això són casualitats. Vaig dir: tinc la possibilitat de fer una cosa a Barcelona, ho faré aquí. Perquè em feia il·lusió, perquè és la meva ciutat, perquè ho volia fer. I perquè calculant-ho així, fa un nombre determinat d’anys que vaig debutar al Teatre Guimerà, cinquanta. Vaig dir: mira, són tot de coses així que celebro. Però podia haver estat una novel·la que no tingués res a veure amb el poder… Però també és cert, és curiós, que la primera obra que vaig fer aquí va ser Una jornada particular, que era el poder amb Mussolin. He tractat Hitler amb el Tot assajant Dom Joan, i ara l’Stalin… Bueno, ja n’hi ha prou! No vull fer el Pol Pot, que també hi hauria molt a dir, i amb molts d’altres…
- És curiós que un teatre privat assumeixi una obra d’aquest nivell d’exigència amb el públic…
- Això és cosa d’un boig com jo. Però jo no puc deixar de ser qui sóc. Mentre ho pugui fer ho faré. Però el món privat és molt difícil. Només t’ajuden i et volen quan es pensen que és una cosa comercial, però això tots els que ho llegien deien ni parlar-ne. Però jo ho volia fer i va tirar endavant. Per això hi ha un recolzament de l’opinió que no hem tingut. Si el teatre privat arrisca d’aquesta manera, almenys aplaudir el risc.
- Vol dir que no hi ha sigut?
- Home, no. El que passa és que hi ha hagut firmes importants que sense que se’ls hagués demanat han escrit coses que agraïm molt.
- Cuyàs deia en un article que si hagués sigut Hitler, hauria tingut més èxit.
- Me n’han parlat… Però, això voldria dir que la majoria de públic que va a teatre, aquí, és d’esquerres,comunista? No em facis riure, perquè és que no m’ho creuré ni borratxo, perquè dius: i de què? O és que ens estan pintant una societat ideal que és molt d’esquerres, i molt romàntica…? Que tampoc m’ho crec, perquè haguéssim viscut uns altres anys de franquisme, si fos així. No, no, no, no m’ho faran creure. O els que opinen i escriuen són majoritàriament d’esquerres? No ho sé.
( Inèdita )
