Josep Maria Flotats
Pels que a mitjans dels anys vuitanta passàvem per l’adolescència, l’arribada de Flotats a Catalunya va ser com si, inesperadament, s’hagués obert de bat a bat una gran porta al descobriment del plaer del teatre clàssic, del teatre de veu i de text.
Per sobre de les interpretacions que ha anat fent i de les obres que ha anat dirigint, el paper de Flotats ha estat el d’un model. Un model de repertori, de direcció, d’interpretació i, sobretot, perquè és on més excel·leix i del que anem més desabastits, d’oralitat culta, de model d’alta llengua oral – just on un Teatre Nacional hauria de tenir el pinyol: en l’afinament de la llengua oral a través dels textos literaris, ja que el teatre és la manera que té l’home de tornar a la llengua parlada els favors rebuts.
Fins i tot la destitució de Flotats de la direcció del Teatre Nacional va ser modèlica: ves per on, va resultar que l’artista no es venia. I ho dic a desgrat, vist el panorama d’un teatre públic que cau i recau en els focs d’artifici funcionarials, de festa major de poble. Hem hagut de veure trinxar els clàssics universals per directors amb vocació de Tarantino i crispetes. Hem hagut de veure els nostres clàssics en musical, en culebrot, o de pintar-nos-els a l’oli. La reaparició de Flotats amb un muntatge fet amb capital privat d’una obra exigent, seleccionada, versionada i admirablement traduïda per ell mateix, també té un punt d’exemplificant que tant de bo que no passi per ull.
Que la primera estrena de Flotats a Catalunya després de la seva destitució sigui una peça sobre el totalitarisme, pot fer-hi veure una intenció personal. Obvi que una persona de la intel·ligència i l’elegància de Flotats no es rebaixaria a tractar tan matusserament de si mateixa, però, així i tot, que no és veritat que va viure en primera persona la topada de l’individu amb el poder? Una topada inevitable, per altra banda.
D’acord. És per casualitat que el text d’on treu Stalin ha caigut a les seves mans en aquest determinat moment. Però tampoc tant. La primera obra que Flotats va dirigir i interpretar a Barcelona es deia Una jornada particular: la jornada de la visita que Hitler va fer a Musolini, a Roma. Al cap d’una dècada, Flotats va estrenar Tot assajant Dom Joan, sobre textos d’un dramaturg castigat pel règim de Vichy. Per si fos poc, i això no se sap gaire, Flotats també va estar una temporada treballant en el projecte de dur a l’escenari els escrits de Primo Levi. És a dir, que Flotats, més enllà de les vissicituts viscudes, participa de principal debat que el segle vint va comportar, terriblement: la reflexió sobre els totalitarismes. I, ara que ens van arribant els testimonis i les reflexions sobre el que va passar a l’est, ell presenta aquest Stalin.
( Stalin. Oi que sembla assumit, el personatge? Doncs anem a la realitat immediata. Al tren de la costa del Maresme, fa un parell de setmanes, un senyor d’uns seixanta anys, amb una gorra que deia: Viva Stalin. Han vist últimament algú passejant-se amb un Viva Hitler o, fins i tot, amb un Viva Franco? Doncs jo vaig veure aquell senyor que passejava no sé quantes desenes de milions de morts a la gorra. )
Un gran actor no pot només ser un gran actor. S’ha de tenir un coneixement de llibres i persones molt potent per arribar a donar un Stalin tan monstruós, per tan creïble. I per fer-ho tan oportunament, ara que tornem a viure una deslegitimació dels homes de poder, i que toca preparar-nos pels que puguin venir.
( 14 de desembre del 2007, El Punt )
