Campanades
Aprofitant un parèntesi de la pluja, conduïa cap a ponent, cap al cel net, de glaç, una gran pista de gel i al cap de res un ventre rosat de conill, i després taronjada, i després fosa en negre. A la ràdio parlaven del funeral de Marco Simoncelli, el motorista de vint-i-quatre anys que es va matar en una cursa; i de l’autòpsia d’Amy Winehouse, la cantant de vint-i-set anys, morta d’una intoxicació etílica; i del judici per la mort violenta de Frederica Squarise, vint-i-tres anys, pobra noia, estava de vacances a Lloret, va conèixer un cambrer alt i gros, van beure molt, va sortir amb ell de la disco borratxa, i a sobre havia fumat cànnabis i s’havia pres uns ansiolítics que segurament ell va posar-li a la beguda, i se la va endur als afores, i allà, quan ella s’hi va resistir, ell va escanyar-la. Aquestes morts de joves, com de criatures que juguen a coses de grans i acaben prenent mal.
L’endemà al matí, a la parròquia tocaven a morts, però a una altra mort, la mort per defecte, la mort natural, l’assumible, difunts de noranta-tres anys, vuitanta-cinc, vuitanta-set anys. A les deu un servei… A les onze un altre… Campanades i campanades, lentament, sense pressa, està automatitzat, primer la campana lleugera i aguda, que contrasta amb la de després, pesada i greu… Una campana de bronze que asfixia el matí. Fa quatre dies això era un poble, ara que és ciutat la campana no dóna l’abast, repica sense parar, gira sobre si mateixa, els funerals s’encadenen. Com si la conclusió de tota una vida fos recordar als altres la mortalitat, escampar la mort sobre els teulats. Com si la tinta d’una esquela taqués totes les pàgines del diari, i els nostres dits, senyor mossèn, després direu que la mort és tabú. Toquen i toquen la campana, ja poden esperar que els surti a rebre algú. Minuts i minuts del comptador d’exèquies: vagin passant. Tot el que arribem a saber d’una vida completa: que ja és fosa.
Amb la pluja, els cucs de terra pugen a la superfície i els ocells els baixen a buscar. Ara s’ha posat un ocell a la branca d’un arbre, a la plaça, i el cuc li penja al bec. Ah, però no és un ocell, que és una campana, i n’hi ha de penjades a totes les branques, i esperen el vent.
