Festival de la Porta Ferrada – Benvinguda
Ja fa dies que tenim muntat al moll de Sant Feliu l’entarimat del Festival, i es veu des de tota la badia. Ahir vaig passar-hi. Estaven condicionant-lo expressament per l’actuació dels Love of lesbian d’aquest divendres. Acabava de ploure i em vaig demanar si hi deuen haver gaires escenaris al món posats a tan pocs metres de l’aigua, tan en contacte amb els elements, i fins a quin punt això ha de ser bo per la música, ja que els sentits es potencien sempre els uns als altres, i que per tant asseure’s en aquestes grades i sentir la música al mateix temps que flaires – o, traient per un moment la vista de l’escenari, veus – l’aigua de la badia, la roca i els pins, ha de ser molt avantatjós per la degustació musical.
La música, el gran què de la música, és la seva immediatesa, el seu presentisme. No dic res de nou, la música es fon amb les circumstàncies com no ho fa cap altra art, per això és tan important l’escenari on es desenvolupa, tot allò que l’envolta, la mena d’aire pel qual es propagaran les ones de so. Per exemple: de quina manera afectarà aquest emplaçament la interpretació dels músics angloamericans, tan presents al programa, quina especificitat donarà als nòrdics la circumstància sensual de tocar en contacte directe amb el Mediterrani, sense ni una trista paret d’obra entre l’escenari i la mar?
Que la música, diferent dels llibres, diferent de la pintura, depengui tant del present i del lloc, a mi m’acaba d’explicar el sentit dels festivals d’estiu.
L’estiu és l’estació més acarada al present. L’estiu són els mesos gloriosos de l’ara: el bon temps, les vacances, la sensualitat. L’estiu és l’estació humanista de la màniga curta i el menjar poc, és el moment de les coses immediates i fresques i de desempallegar-se del que no sigui un mateix, és el moment que tota cuca viu, per fotut que ho tingui la resta de l’any.
