Toni Sala

Tot són sorpreses, en aquesta vida. Ahir vaig descobrir això del fish spa. Darrere d’un vidre d’aparador vaig veure uns senyors amb pantalons curts, asseguts i amb els peus posats a dintre un aquari de vidre ple de peixets –me n’he informat – de l’espècie Garra Rufa. Els peixets se’ls anaven menjant la pell morta dels peus. Ja veurem què durarà la moda. De moment, la novetat del fish spa està ajudant a salvar la crisi molts negocis de bellesa. Vint-i-cinc euros per deixar-te alimentar uns peixos no està gens malament.

Vaig descobrir el fish spa anant de botigues amb la meva filla. També és sorprenent que, a partir d’una certa edat, acompanyar la dona o la filla adolescent un cop l’any, per rebaixes, a comprar roba, s’hagi tornat un tan gran plaer. És només que no s’hi pensa. Quan a la botiga veig un senyor en la meva situació d’acompanyant, ell concentrat repassant el catàleg de mòbils de la botiga del costat mentre la seva parella remena roba, jo li diria: no siguis encantat, home! Deixa estar el catàleg! Mira al voltant teu! Està ple de les últimes col·leccions, la moda que encara no has vist pels carrers, tot ple de roba per estrenar, vestits confeccionats amb teles pensades per agradar al tacte, dissenys i colors triats expressament per afalagar-te els ulls. Sisplau, que tens al voltant teu tot de models, noies i dones reals i en 3D, elles mateixes s’han distribuït per botigues amb uns paràmetres de selecció molt primmirats, específics i experts, segons edat, talla, gustos i principis: entre les adolescents i jovenetes, per exemple, les més estilitzades, les noies d’arquitectura òssia tirant al gòtic, s’apleguen al Bershka; en canvi l’Stradivarius s’omple d’un tipus de noia més corrent i popular, per això la botiga sempre està molt més plena. Fixa’t que les compradores no van de botigues vestides precisament amb un xandall. Hi van a rivalitzar amb les altres compradores i amb els mateixos maniquins d’aparador, hi van bronzejades, pentinades, perfumades, maquillades i, ves per on, més que mudades. De manera que per un home –o una dona, en el cas invers– accedir a aquests mons de coloraines femenines no és cap drama, per més que elles puguin allargar-s’hi hores i hores. Només has d’aprendre a observar abstenint-te de comentar en veu alta segons què.

Cada negoci és un món, amb el seu aparador, la seva música de timbals, la seva il·luminació, temperatura i decoració específiques, amb les seves botigueres uniformades que, almenys a les botigues per joves, es proposen com a models estètics per la clientela. Que mones que són. Com a espectador, és un gust anar veient els vestits nous posats sobre la persona que acompanyes, però no ho és menys triar-te tu mateix una clienta del teu gust –seguríssim que alguna s’hi ajusta– i anar seguint les seves evolucions per la botiga, a veure amb què et sorprendrà. S’ha de dir que és arriscat, de vegades fan patir molt, t’has de mossegar la llengua per no cridar-li a una desconeguda: sisplau, no! Aquests talons no! On vas! T’estan horrorosos! La primera, la bruseta blava, amb aquella triomfaràs, deixa estar aquest coll de drapot negre!

Té una gràcia especial aventurar-se pel passadís d’emprovadors, amb mitja dotzena de cortines negres per banda, cortines que s’obren i es tanquen, que s’inflen, tremolen i ballen i que, a un pam de terra, deixen veure un turmell amb un braçalet i uns peus nus i amb les ungles pintades.

( 17 de juliol del 2011, El Punt )