Autoajuda per començar l’any (42)
Amb tanta pluja, els còdols del camí romà tornen al riu. Florida de papallones i ocells amb intercanvi d’ales cada vegada que para de ploure.
Alzines i pins. A veure. Fa mesos que us parlo i estic acabant. Tinc dret d’agafar-vos la mà? Gireu-vos cap a mi, estireu-vos cap a mi. Un tronc i una cabellera faran de bosc. Trio una alzina i l’agafo per la cintura. Ballarem per emborratxar-nos, girarem en silenci fins que jo caigui a terra amb el cap en blanc i quedi assegut davant seu. El ball no pararà, de moment, pins i alzines abraçats, arboços i brucs cap aquí, cap allà… Eh, alzina… Torna a clavar ara l’arrel al puig Gros, injecta-li el meu agraïment. Vine. Ajupa’t a aixecar-me. Dóna’m el braç. T’hi clavo un moment les dents per barrejar la saliva i la sàvia. Eh, puto arbre, quieta aquí! Té. També em tallo l’ungla, m’arrenco un manyoc de cabells, hi escupo i t’ho enterro a sota l’arrel perquè una mica de matèria orgànica meva, una mica d’adn pugui pujar-te pel tronc, infectar-te brollador amunt, ser llençat per la punta d’una fulla cap al cel, quedar a mans de la gravetat, amb el planeta sencer que m’estira al seu pit.
Vosaltres m’oferíeu una casa de troncs. Us passàveu de generositat. Ni necessito ni vull una casa de troncs. El que vull i demano és uns ossos de fusta i unes arrels per perforar d’amagat com vosaltres. Que poguem tocar-nos els dits sota terra, però també vull, sobretot, la quietud exterior, la que para les branques als temps diferents de les fulles, la fruita, els ocells, les estrelles. Demano immobilitat, compressió, duresa, columna, respiració. M’accepteu abans d’anar-me’n, dieu. Sóc només gratitud, ni penúria, encara que s’hagi acabat, que hagi de tornar-me’n, gratitud.
Calla, sisplau, calla. Abraça’m, omple’m la boca de cabells, deixa’m l’orella tota per mi, no xerraré, t’ho prometo, he arribat nedant per terra, no en sé més, callaré, vinc de l’exili, me n’haig de tornar, silenci, d’acord, callo, callem, que fosquegi.
