Autoajuda per començar l’any (41)
Aquells ossos d’allà dalt, aquella carcanada amb carn encara fresca entre les costelles, les mosques.. Són de la festa d’aquest dissabte. Trobar-m’ho no ajuda gaire al cant pla, al passar per la cresta de les lletres que pretenia al començament d’aquesta sèrie. És una metàfora massa òbvia, gens narrativa, excessivament material. Però puc fer res que no sigui consignar honestament què em vaig trobant? Agafa un tros de terra i no paris. Cava, cava, tot és no abandonar-la. Tu em dius que només lligo etiquetes al dit gros del peu dels cadàvers, i l’encertes, però pensa quina voluntat hauria de tenir, i quin fetge, per tirar-me ara a sobre aquests ossos i acabar d’escurar-los, i després rastrejar com una fura per tot el bosc, que és ple de restes d’animals deixats a mig devorar – si hi insistís, acabaria muntant-te una hecatombe de restes d’ocells, arbres, papallones, senglars i serps -, i anar enterrant-los un per un i després dissimular amb terra i branques les sepultures? No m’ho demanis més, que és impossible. Ni els he mort jo, ni puc anar amb els ulls tancats i el nas tapat per evitar-los. Jo també tinc els dies comptats, puc en part digerir-ne la part inevitable, puc assimilar-ne un mínim, però no em demanis res sobrehumà, entén-me, ni que em castigui encara més.
Va ploure i em vaig quedar a casa, al llit, sentint-la caure, i entre el repicar de la pluja vaig seguir les passes, s’aixeca, surt al passadís, se’n va cap a la porta, el depredador surt de casa molt més afamat que no hauria sortit jo, el pur depredador, galopa cap al bosc amb la cua aixecada de l’excitació, embogit per la intensitat de les olors que l’aigua de la pluja allibera – l’aigua dissol concentrats, mescles preparades al laboratori durant setmanes i setmanes per la terra i la vegetació – i després el depredador deixa el camí, passa per entre els arbres tens, embogit, amb el morro clavat a terra, fregant tan fort que se li enceta, omplint-se els pulmons d’adreces i còmplices, de tots els delators del bosc, i passa la grapa cap a dintre els caus plens de cadells arraulits uns contra els altres, amagats, escalfant-se a cobert de la pluja… Primer els cadells, després els pares… Ha d’estirar-los cap a fora amb les ungles… Se’ls menja de quatre en quatre… En queda tip, no pot més, el cos no pot més… I jo ho veia tot des del llit, m’ho vaig veure a venir, això et trobaràs quan hi tornis, tot això que ha deixat.
Va ser com l’altre dia et deia, una escapada més, la pluja és l’excusa, l’home surt de casa seva a correcuita, surt desficiat tombant mobles i trencant gerros, s’escapa i deixa darrere seu esquelets, gent cridant histèrica, anant incomprensiblement d’una habitació a l’altra, corrent embogits per tota la casa i saltant per les finestres.
I llavors torna a fer sol, som al mes de juny i tu camines fent-te el nen, t’enfiles al puig Gros i et trobes aquest ossam amb la carn estripada i la pell oberta, quin malson, quina pudor, tot per haver-te estalviat la pluja, el pitjor de tu mateix no el tindràs mai tancat i tranquil, és com un gos, l’has de passejar, l’has de fer sortir, mai deixar-lo anar sol, com vas deixar-lo sortir per tu a fer la feina? Ara carregaràs la mala consciència d’haver-lo deixat escapar, mira, les carcanades fresques, encara molles de pluja, una aquí, l’altra allà, i les que no veig però que d’aquí poc, amb aquest sol, començaran a sentir-se.
