Autoajuda per començar l’any (34)
Seré pesat, incongruent i llunàtic, però acabo trobant que ens morim un milió de vegades i que només en vivim una. Que aprofitem molt el temps per descompensar. Que ens morim confiadament al llit cada dia i l’endemà ressuscitem. Que ens morim una pila de vegades diàriament, cada cop que ens passa pel meló. Que ens mata tothom que es mor pel seu compte sense haver-nos demanat permís i ens mata en proporció directa a la proximitat, com bombes, és la guerra. I que ens morim quan saludem la mort de la manera que sigui: llit, casino, paquet de tabac, caminada, respiració. Sisplau: pel cementiri?
Tampoc tenim gaire res millor a fer i encara és més mortal la circumstància, el costumisme, en altres paraules la papallona dedicada a anar clavant papallones mortes al plafó, fins que ve la papallona jove i musculada i la travessa a ella. Poca corda que té una papallona, encara mata-la. Què hi farem. Ens agrada. Ens conforta. Ens sembla que assecant-la i exposant-la encara la farem durar. Fantasies!
No puc, no acabo de confiar en la circumstància. Deixo el retrat pels altres. M’estimo més anar picant pedra, foradant per poc que sigui acordat amb els pics passats, penso que sí, que cadascú ha de reprendre la mort, revificar-la. No hi ha cap més tema. Ara que la fulla nova deixa passar a través seu la llum, o que es transforma en escarabat viu, ara que algunes fulles s’encenen al sotabosc com cuques de llum, allà que sempre és fosc, ara els bancals desdentegats per la pallissa i amb la boca plena de sorra confessen com poden que no sempre hi ha hagut aquí aquesta barreja d’alzina, cirerer i pins que m’agrada tant…
Si totes les dones i els homes que passen per la vida d’un home o una dona, les dones i els homes lluminosos, vull dir, els translúcids, els que brillen al sotabosc, totes les dones i els homes atractius moralment o eròticament que ens han vingut a rebre al planeta Terra, i els que encara ens vindran a saludar, dones i homes que pels altres són foscos… N’hi ha prou? Són prou bones cartes?
Que no i que no, que el viure no pot competir-hi, que en qüestió d’absolut el viure no arriba ni a la sola de la sabata de la mort. Al viu li queda sempre el rastre de la consciència, el fill de puta de notari incompetent que t’impedeix tancar, completar la jugada, perquè d’això viu, dels embolics legals. La consciència és una roda dentada que fa girar-ne milions al voltant seu. No es distingeix de les altres. Empeny d’amagat. No la pots trobar. Quina és, si giren totes, i n’hi ha tota una galàxia? La consciència sap que no podrà donar fe de la mort. És la tara de la nostra espècie, el pecat original, del coneixement, i saber això ho paguem anant pel món com morts de gana en tots els camps. No veig tan clar que sigui pitjor el pal que la pestanaga.
En resum: la vida emmiralla la mort, però no és recíproc.
Ja podem buscar el riure i l’orgasme i la droga dura al bosc. És la crisi. Cauen directors, subdirectors, ajudants, secretaris, planificadors, treballadors. Els negocis abaixen persianes, les empreses suspenen pagaments, el borsista es suïcida i ja no queda res que no siguin estafes.
Doncs ja veus quina herència, anava dient el nano aquell de Columbine, doncs ja veus quina herència, té…
Què busques, Toni? Què és això d’autoajuda per començaments d’any encara al mes de maig? Sempre és començaments d’any?
