Toni Sala

Quarts d’onze de la nit, divendres passat. L’aparcament del port fa olor de l’oli de fregir del restaurant Can Flores, ben il·luminat perquè es vegin des de fora els quatre gats que sopen peix darrere els vidres. Al passeig, els restaurants s’agrupen: després del peix, vénen les pizzeries, després, les cafeteries amb terrassa. Fa una nit lletja i hi ha poca gent. Algun adolescent, algun gos amb el seu amo, alguna nota primaveral com un esportista que corre només amb uns pantalons curts vermells.

Anuncis de la campanya per les municipals i anuncis d’una “Gran vetllada de boxa”, amb fotos dels dos púgils. M’estranya no trobar cap cartell de protesta contra la intenció de l’Ajuntament de canviar de lloc la celebració del Festival Sa Costa Barraques, quan falten tres mesos per a la festa major de Santa Anna. La decisió de traslladar les barraques als afores ha provocat manifestacions i una gran activitat internàutica i s’ha convertit en tema de debat electoral, un tema concret que naturalment no surt als cartells polítics.

Aquesta banda del passeig és desordenada, amb diversos monuments a Ruyra, àncores i canons, taules per jugar a escacs, un parc infantil i més mobiliari acumulat. Vora l’aigua, muntanyes de sorra per reomplir la platja. Blanes s’està quedant sense sorra. Els temporals de llevant se l’enduen i els de garbí la tornen, però és que la majoria de temporals són de llevant.

Sa Palomera marca la frontera entre la Blanes antiga i la nova, entre el delta de la Tordera i el primer moviment de la Costa Brava. La riba dibuixa un tres amb sa Palomera al mig. Un camí de pedra hi du per la sorra, passant per una escultura en forma de porta que és una intromissió paisatgística i que diu: Blanes portal de la Costa Brava.

Sa Palomera no està il·luminada, gràcies a Déu, però una barana i els esglaons per pujar-hi la converteixen en un castell massís. A baix m’hi trobo dues famílies amb nens: elles porten vel. Qui més pot haver-hi per aquí, aquesta nit tapada? Hi ha grafits a la pedra, però cap olor de pixum. Quatre cadenats a la barana, d’aquests que els enamorats tanquen abans de llençar la clau a l’aigua. Sota la bandera catalana que corona sa Palomera, se m’apareixen dues parelles fantasmals de joves que em demanen que les retrati. Són de Barcelona, “hemos venido a tomar algo”. Sense flaix no es veurà res. Des d’aquí, el passeig de la badia encara sembla més buit i els edificis de primera línia fan pensar en els contes de Ruyra, quan tot el poble s’acostava a la platja –ara convertida en passeig– perquè a mar hi havia un naufragi o alguna altra desgràcia. Els edificis semblen cases que hagin fet un pas endavant, apinyonats per contemplar. El campanar de Santa Maria treu el cap pel darrere. En un banc hi ha l’escultura d’un home amb un llibre a les mans. No hi seu ningú més. L’aigua de la badia es remou platejada pels focus elevats del passeig; en canvi, al port és una bassa d’oli daurada. L’aigua sona com un escapament de gas, la bromera es rebolca rabiosa a les roques, lava enfarinada.

Sí, queda ben poca sorra a la platja. Darrere els blocs que l’emmurallen, al barri Dintre Vila, carrers buits i estrets com passadissos entre habitacions. A la capella de l’Esperança, sota exvots d’embarcacions voladores, qui ho havia de dir, un músic interpreta Gerswing en un piano de cua il·luminat per un canelobre d’espelmes vermelles, amb tot de gent a l’entorn, tancada en un puny, aquesta nit.

( 8 de maig del 2011, El Punt )