Autoajuda per començar l’any (33)
Ja més amunt, el sostre de verds tornar a obrir-se i queda a la vista el cel blau, en dues seccions, la clara i la fosca. La tempesta va acostant-se des del fons de la vall, però els trons encara són lluny.
Sant Agustí va començar a confessar-se a Déu. “I precisament vol alabar-te l’home”, diu, “que és una part de la teva creació, i justament l’home, que du pertot arreu la seva mortalitat…” Però passejar gaire el cadàver és molt cansat, especialment pels que ho han de veure. L’altre dia jo era al recital d’un poeta gran i molt reconegut. El Poeta. A cada vers m’hi posava un mort, va avorrir-me mortalment. I el Poeta s’hi sentia, declamava, però era com declamar la secció de necrològiques d’un diari estranger. Ell volia ser Poètic, i enterrar és aprofundir, és innegable! I anava posant morts, l’un sobre l’altre i millor si eren de la família, i el forat no era prou gran i van començar a sobresortir i va acabar per fer una pila de cadàvers i allà ja no es podia respirar. Però tothom aplaudia i s’anava inundant de bava la sala. Sisplau, jo pensava, tapeu-me aquests morts!
Ara s’ha escampat per tot arreu la primavera, i el voluntarisme de formigues i mosques platejades et treu de la vista el cargol esclafat. Els ocells reciten les fulles dels arbres, les finestres i les portes s’esbatanen, les robínies floreixen i és com de mal gust presentar-se a la festa amb el cotxe fúnebre.
Au. Que qui parla de la mort ens parla de la vida i qui parla de la vida ens parla de la mort, i aquell Poeta que obria un solc a cada vers i hi entaforava un difunt – saltant-hi a sobre per fer-li cabre -, era un plora que plora a la vida. Vell, “de cada tres pensaments meus, un serà per la meva tomba.” Pensaments, no versos, proses, plors. Eh: pensaments.
També s’entén no voler fer el pallasso. Em pregunto si no és encara més trist que el necròfil el bromista que salta i balla i fa ganyotes entorn del cadàver. Aquests no ens avorreixen, directament ens purguen. L’humor és per individus segurs, per moments de certesa, l’humor és pels convençuts i els forts. Això el fa tan cruel. Però, al capdavall, al planeta Terra, qui pot estar segur de res? L’humor va directe al fracàs. D’acord, què no hi va? Però l’humor, i això no passa amb el tremendisme mortuori, ha de ser molt fi per tirar. Encabir-lo entre el sarcasme barroc i la brometa de seminari s’aconsegueix pocs cops, i gairebé mai en aquest país nostre, que quan no vol ser alemany vol patejar-s’ho tot per una rialleta avergonyida. En altres paraules, brometa o afusellament. No hi ha un tou cultural que faci sobreviure a la caiguda.
Prou, doncs. Prou de morts. M’enfonso cap a les Tres Fonts amb les garrafes de plàstic a la motxil·la. Mentre la primera es va omplint – i triga minuts -, començo a sentir el clac-clac de les gotes que cauen sobre fulles amb la llengua a fora. Em poso l’impermeable vermell. No recordo què s’ha de fer en cas de llamps per salvar la pell. Em veig corrent pel bosc, amb els llamps a darrere, que em sembla que és l’última cosa que es deu haver de fer, córrer. Però no trona, i quan emergeixo al camí, amb els catorze litres de pes a l’esquena, veig que tampoc n’hi havia per tant. Deixo la tempesta darrere meu.
Baixo de pressa, altre cop, ben sol – a qui se li acut, amb aquest temps, pujar a la muntanya -, i m’investigo, ara sobre les possibilitats del paio que circula sol pel bosc, fora de la solitud o la mort.
