Autoajuda per començar l’any (20)
Catalogació d’alguns dimonis que m’he anat trobant pel bosc.
Dimoni tradicional en forma de boc. Mascle que es refrega el membre erecte pel bosc. Embesteix els troncs, munta les pedres, es tira de cap a la garriga, s’embardissa com un desesperat, esgarrapa el terra i es menja els lliris silvestres. No para mai i va sempre ple de sang i esgarrapades i mosques que el segueixen. No sé si busca fecundar o només treure’s de sobre l’instint. Si fos el primer cas i se’n sortís, començaríem a veure arbres embarassats. No descarto que algunes roques ja ho estiguin. A la llarga tindríem pins peluts, sureres amb cames i romagueres amb ulls, senglars banyuts i ocells amb quatre potes. Però el més segur és que aquest anar-se refregant tan furiós només li serveixi per acabar-se quedant sense pell i en carn viva. Perquè després li creixi una pell de terra i vegetals. L’embarassat seria ell. No és tan absurd. Segurament vol això. Pensem en els grans de terra que queden entre la sang coagulada d’una ferida a muntanya quan no la netegem bé. Aquests grans s’encasten entre la crosta i acaben per saltar, però de vegades la sang els recobreix i els incorporem a dintre nostre. La pretensió d’aquest dimoni és ser ell el gra de sorra a la ferida de la muntanya. Per això aquest atacs desesperats i els crits que fa, de plaer i de dolor.
Dimoni carregador. Va per les pistes forestals amb una furgoneta de tacció a les quatre rodes. Una vegada me’l vaig trobar aparcat a davant de la Divina Pastora. Se’m va acostar i em va dir: et pesa molt, la motxilla? Vaig contestar que sí: vuit litres d’aigua i rabassa pel foc. Do’m, que t’ho portaré jo. Però no vaig voler descarregar-ho. No me’n vaig fiar. Després se’m va oferir per carregar el meu nom, que ja mai més ningú pogués cridar-me, que ja mai més pogués jo firmar res. Això era molt més temptador però tampoc vaig cedir. Finalment va oferir-se’m a carregar a la furgoneta el meu passat, el meu cos, les meves il·lusions i la meva agonia. Ocupa’t del meu cadàver, li vaig dir, carrega aquestes intencions, posa-les tu en pràctica, i aquests deures i aquests deutes, totes aquestes obligacions… Fes-ho per mi. Se’n va anar a buidar-ho a la fossa comuna.
Dimoni pare. Du una banda negra al braç amb una esvàstica. Corre per la muntanya amb una quinzena de nens que el segueixen. Són fills que ha tingut de dones diferents, criatures entre quatre i deu anys, que canten i salten i riuen i corren darrere seu. S’atura i els assenyala una planta o un ocell. Els guia per la muntanya. Els teus fills no s’estimen pas menys la vida que tu, em va dir el dia que vaig trobar-me’l, just a sobre la cala dels Músics. Jo he tingut aquests i encara en vaig fent, cada dia veig més motius per tirar endavant. Mira com riuen. Els duc a l’escorxador. Però és indigne que et facin llàstima, és degradant. Quan se’n va anar tota aquell mainada, amb aquells crits, vaig esperar que tornés el silenci. Els ocells havien fugit, no feia gens de vent i s’aixecava de terra una escalfor molt agradable. Vaig continuar caminant. Vaig tirar pel puig Boer i quan vaig arribar a Monticalvari les rialles dels nens es van fondre amb un altre soroll humà, hi va haver un relleu i vaig girar l’orella cap al costat del cementiri, que és al peu de la muntanya, i vaig sentir el ploriqueig dels meus avantpassats a les tombes, que ploraven per mi, i sense que ens haguéssim conegut. Del dimoni pare també podria dir-se’n el dimoni de la falsa pietat.
