Fukushima
Ja fa més d’una setmana i Tòquio encara està amenaçada. Segons els americans, l’àrea de perill per la salut fa més o menys l’extensió de Catalunya; segons els espanyols, força més. Les conseqüències mai les sabrem, en part perquè continuaran moltes generacions després de les nostres. De moment hem pogut veure al descobert la vanitat humana. L’estupidòmetre ha pujat a dalt de tot.
Els savis diuen que no s’ha de reflexionar en calent, però la meva experiència és que només veiem les desgràcies quan les tenim exactament davant dels nassos. Abans i després no volem ni pensar-hi. És a l’escenari de la tragèdia que la tragèdia es mesura. És llavors quan quedem per un cop en mans del sentit comú. En acabat torna l’autoengany. No podríem viure amb aquesta pressió a la consciència. Com deuen ressonar a les orelles dels japonesos els “no hi ha cap energia més neta i segura, els estudis demostren que està descartat qualsevol risc per a la població, confieu en nosaltres”.
Em pregunto si els optimistes del voltant meu assumirien conscientment aquest risc per als seus fills, familiars i amics. Perquè tota la setmana que sento parlar de “risc assumible.” “Risc assumible” vol dir “d’acord, mentre li passi a un altre; i, si em passés a mi, ja seria tard per lamentar-me’n”. Tinc unes altres paraules per traduir aquest “risc assumible”: imprudència temerària, enaltiment criminal del risc, nihilisme.
Immediatament han sortit els Domadors de Lliçons a comparar el risc nuclear amb el dels accidents de cotxe, com si jo pogués decidir si aparco o no aparco una central nuclear a davant de casa. El risc zero no existeix en cap cas, imbècil, m’han dit; té, agafa això, que jugarem a la ruleta russa.
L’estupidesa és el cognom de la supèrbia, la vanitat es disfressa d’optimisme imprescindible i va pel món donant lliçons. I quan no és la vanitat de l’optimisme, et surten amb la fatalitat. Ningú vol renunciar al cotxe o a l’aire condicionat, diuen els Domadors, i, per tant, amb l’engany del tot o res, et demanen que triïs: o nuclears o guerres pel petroli, o nuclears o tornar a la vida a les cavernes. Es veu que tots ens estimem més la possibilitat d’una catàstrofe atòmica que renunciar al transport privat o racionalitzar el consum elèctric. Es veu que abans de la bomba atòmica érem salvatges. Es veu que és el millor dels mons possibles i que la civilització sempre camina en la direcció correcta, vagi o no amb la vena als ulls.
És dur escriure obvietats. Aquests dies em ve molt al cap una entrevista que van fer-li a Annah Arendt. Parlant de quan van saber què havia passat a Auswitch, diu: “Al començament no ens ho crèiem. Sabíem que eren capaços de tot. Però no això. Contradeia qualsevol necessitat militar. El meu marit, que és historiador militar, va dir: no t’ho creguis! No poden fer això! Al cap de mig any va quedar demostrat. Aquest va ser el xoc real”.
Deixeu pas al meu, d’optimisme. Per sort ha succeït al país més ben preparat. Perquè hauran pogut fer-hi front millor i perquè, si a ells els ha passat… Potser aturarem alguna central. Passarem un temps, si hi ha sort, sense desgràcies, i després vindrà un nou “renaixement nuclear” que durarà fins al pròxim accident. Haurem assumit no pas el risc sinó el sacrifici. El compte enrere ha començat, creuem els dits perquè no ens toqui a nosaltres, i prohibit fumar, que provoca càncer.
La supèrbia humana ha fet una altra obra mestra.
( 20 de març del 2011, El Punt )
Març 26th, 2011 at 3:05 pm
Magnífic aquest article, Toni. És trist de constatar que ens governen irresponsables amagats sota el nom de responsables, fent bandera de la responsabilitat, a sobre… Potser hauríem de posar centrals nuclears només sota els despatxos presidencials.