La decadència (i 15)
Aquesta tarda, enfilant-me pel turó de la Guàrdia, m’he trobat un colom decapitat, entre un escampall de plomes. L’he girat amb el peu. No podia fer més de dos dies que era mort, però pesava igual de poc que sempre pesen les carcasses de ploma i os dels ocells morts. No he vist el cap per enlloc.
Potser que vagi acabant. Doncs vam entrar al casalot en ruïnes de la Divina Pastora, sol i mirant a mar, allà que els esbarzers, el fonoll i les males herbes fan vida sota el sostre de bigues caigudes o a punt de caure i l’escala que puja per la paret cap enlloc.
Abans s’hi feien aplecs. Tot just entrant a mà esquerra hi ha la capelleta. Dècades enrera van pintar les parets d’un lapislàtzuli de pobre. Hi ha plogut molt entremig. El vent més d’un cop ha d’haver tombat la imatge petita de la verge al seu nínxol. Té el pas franc i s’ha refregat a gust per les parets. El guix està descolorit. La cama m’hi donava intensitat. M’havia restablert d’una grip que m’havia tingut un mes a l’ombra, i mes de juliol. Vaig revenir-me’n. Has acabat visitant una verge! I encara, com no li has encès un ciri. N’hi havia algun de petit a l’entorn de la imatge, una vegada ho havia fet sense pensar-m’hi gaire. Podia haver dut un ex-vot. Si no ho era la sang que anava deixant a les branques de fonoll.
Vam baixar l’obaga. Vam travessar la carretera de Tossa i vam continuar avall cap a mar. Vam amagar les bicicletes al començament d’un camí que vaig mig descriure a Marina. La ferida era fonda, però la sang s’havia anant fent de seda i la tapava. S’havia anat assecant i clivellant sobre la pell.
La riera no es veu però la sents al cul de la fondalada. Algun cop l’he vista, un tros de cadena de plata. En un moment donat te la trobes i després tornes a deixar-la i no la recuperes fins a baix de tot, que fa una bassa d’aigua dolça arran de cala Urgell. Quan baixa plena, a la cala, la sents passar cloquejant sota teu entre els còdols, fins que troba la mar.
Vam deixar la bassa apetxinada de cala Urgell i vam enfilar-nos pels penyals escalant per la roca granítica, i vam baixar per l’altre costat de paret a una raconada molt petita, una habitacioneta de mar amb la porta oberta a l’horitzó, una caleta tan solitària i emmurada que de cop va recar-nos a tots l’entrada al bany. Sobretot perquè ja era cap al tard i en un recó fosc hi havia un tronc mig enfonsat a l’aigua, i un extrem d’aquest tronc emergia com el cap d’una serp marina a tocar d’una roca, i es removia amunt i avall i es retorçava amb les onades com si hagués d’obrir la boca. Si l’onada era prou forta, quedava a la vista la fusta lluent com de pell. Per suats que estiguéssim, tancats en aquell pou solitari, observats per les cares de les roques com per les càmeres d’un circuït tancat, amb el clapoteig i la remor amenaçadors del mar i l’eco espars de les nostres veus atemorides, no gosaven entrar a l’aigua. La bèstia de fusta es movia endavant i endarrera. L’única sortida donava a l’horitzó final.
Però jo havia baixat a remullar-me la ferida amb aigua de mar.
D’això se’n diu el Doppelgänger. Veus el teu doble, és un presagi de mort. No hi ha camí de retorn pel coneixement. Si et veus a tu mateix, ja és pura retòrica. Doncs jo em vaig veure a mi mateix des de la roca on m’estava, reflectint-me a l’aigua quan jo ja era a dintre de l’aigua. Aigua que anava tenyint-se de sang. La tinta vermella arribava al monstre. El monstre bramulava. Era una imatge, era una metàfora, jo vist per mi mateix banyant-me amb mi mateix amb la ferida oberta a mar.
Vaig acceptar llavors que si em veia a mi mateix l’error també tenia un sentit, pel seu moment tant com per la persona que el traginava.