La decadència (14)
El cap del sol i dels altres cremant a la pira. Els cossos enterrats drets a la fossa negra, arrelats a la carn opaca amb l’esquelet.
Em vaig imposar la salut. Massa dies del meu juliol hivernant al sofà. I vaig dir-me: ara. Teníem nens a casa. Nens. Vaig agafar la bicicleta. Vam llogar-ne unes altres. Em vaig posar els pantalons curts i vaig endur-me’ls a fer l’ascensió, força semblant a embridar uns cavalls que m’estiressin muntanya amunt. Vam pujar en un moment.
- S’ha fet curt, eh?
Vam seguir el quilòmetre i mig de camí romà, un empedrissat de closques blanques de tortuga emmig del bosc. Després un túnel de bruguerars. Després vam deixar el camí i vam baixar a la font, vam seure als bancs de la taula de fusta mentre s’omplia d’aigua la garrafa. La taula, si no la saps no la veus, sembla de troncs arrelats, confosa amb el bosc, s’ha anat enverdint, és tova, està viva i mig podrida, has d’arreconar branques i fulles per seure-hi.
Vuit litres d’aigua a la motxilla i les altres bicicletes darrere meu.
- No correu!
I en canvi jo mateix vaig deixar anar els frens per por de no fer anar malament els de darrere. Baixàvem pel corriol passat el collet de la Mare de Déu. Vaig veure la pedra a davant de la roda però ja no podia girar. La bicicleta va quedar clavada com un gat que planta cara a un altre gat, quiets tots dos, pedra i roda. Vaig sentir-me volant per sobre el manillar. La bicicleta encara no havia caigut darrere meu. La bicicleta robada que no supera una pedra. Les cabres pels seus pecats. I vinga caure marge avall, rodolant com un tronc entre els troncs carbonitzats de les alzines, el negre d’algun incendi als arbres i als arbustos morts de per terra, rebolcant-me, somrient, la terra i jo en tracte eròtic, el cap ben net, alliberat de qualsevol por, renúncia, esperança, baixant rodolant i fregant pel pendent, avall cap a la gran fossa comuna, ben lliure de mi. Fins que em va aturar un tronc. Em vaig quedar un segon estirat. Em vaig aixecar ple de terra. Tenia rascades de carbó. No m’havia fet res.
- Ja us havia dit que no corréssiu.
Sí que tenia una ferida. Algun blau, alguna tumefacció amagada pel cos, això era previsible. Però tenia una ferida que m’anava de sota el genoll fins a la meitat de la tíbia. Vermella de sang i negra de carbó.
- Quina pinzellada més ben feta – em va dir, al cap d’un mes, un pintor.
Encara no s’ha esborrat i espero mantenir el solc quan m’enterrin. Està bé com a estela del pas per aquells pendents i record d’estiu. Si m’agraden els trastos de segona mà, com no han d’agradar-me les cicatrius en carn pròpia. A la mà dreta, just a mig arc entre el dit gros i l’índex, hi tinc una muntanyeta de la mida d’una ungla, la cicatriu que em vaig fer un dia que ferrava un cavall amb el meu avi: el millor record que tinc d’ell, el seu monticle al cementiri de la meva mà. Ell empeltat a la carn de la seva carn, amb el martell i els claus de ferrar cavalls, uns claus especials, d’acer, amb la cabota cúbica i la tija plana com una fulla d’espasa, fàcil de doblegar, i la pota del cavall, i jo aguantant-la sobre el genoll, i els turistes que ens miraven, i una corona de claus sortint de la peülla, sis o set claus encara per despuntar, i la violència de la pernada del cavall i el crit del meu avi i el xibec del clau obrint-me la pell. Si em fessin triar una part del meu cos, jo em quedaria aquesta cicatriu petita, allà que el cos no és un resultat genètic sinó el forat del clau martellejat per l’avi, tan mitificat per la memòria, tan fantasiós al cap com un Vulcà que foradés la mà de Crist.
Novembre 17th, 2010 at 4:07 pm
Ja està vist que fer exercici segons com no és bo per la salut… Les cicatrius poden ser belles, i tant com sí, si sabem integrar-les com una experiència que ens va ensenyar alguna cosa, de vegades, indefinible, però que ara ja forma part indestriable de nosaltres. Salutacions!