Feli Casadevall
Jo dic: d’aquí a cinc anys, jo cobraré per deixar mirar la parada.
Això és tot un món. La classe social que té poder adquisitiu i és sibarita va al mercat. La classe baixa també va al mercat. La classe mitja li costa molt. Eh, que és curiós? Ara amb la crisi, la gent tornen al mercat, li surt més bé. Al súper s’estimaran més llençar el producte que regalar-lo.
Jo només venc al mercat. Les botigues t’escanyen preus. Jo tinc de valorar la qualitat. Aquí està la qüestió. Tenir coses que altres no tinguin. Fer ruca, fer alfàbrega, fer varietats de tomata. Per exemple, d’ais en fem cinc o sis classes. Les cebes, un parell o tres, no ho valorem tant. Padrons, bledes, api, lombarda, carabassons. Tomates de totes varietats: anais, una híbrida, cada quatre o cinc tomates fan un quilo; aquesta és ligúria; aquesta és de color de rosa; de Sant Marzano; aquesta és del pebrot; de cor de bou; de poma, que n’hi ha de dues classes; i de penjar que n’hi ha de tres o quatre classes. Pebrots. Alpicotes, alficotes, cogombre normal. Patates no es venen, hasta els morenos no en volen, ja les compren mig cuites, cosa inverosímil, que es comprin les patates precongelades, és una cosa bestial. La gent ha perdut molta qualitat amb el menjar.
També venc herbes de menjar salvatges. Casconies, repunxons, màstecs, alguna herba medicinal molt especial, sabonera pel ronyó i per les febres, farigola, pol·liol, orenga, marduix, sejoliva… Això per les olives, això pels escabetxos, la caça, el senglar…
També venc animals vius els diumenges. Els marroquins mengen conill, no mengen porc. Disfruten al mercat. Hi entenen molt. Verdura, compren la inferior qualitat, però d’animals me’n vénen a buscar vius. Comprat viu i després mort es pot guardar vuit dies. La qualitat és molt diferent. Ja m’entendràs: un cop la carn és morta, entrant i sortint de les càmares perd qualitat. Matar un conill són cinc minuts, és tenir-ho per mà, i l’aprofites tot. De conills també en llogo. Vénen nens i me’ls lloguen vius una setmana. Si me’ls tornen en condicions, els hi torno cinc euros.
A la plaça també s’ensenya a cuinar. Un dia vaig quedar al·lucinada que una senyora gran em diu: jo poso la mongeta tendra i la patata a coure junts. Però, igual que l’escudella, hi ha una escala: primer els ossos, primer la grana seca, la ceba, la pestanaga. La col cap al final, l’àpit al final, el porro al començament, la pilota cap al final, les patates al final. I segons l’ordre que poses les verdures té un gust o un altre. Les senyores de vegades t’expliquen filigranes. Les flors de carabassó és una delicatessen. Les cullo al dematí. Baden unes hores amb la llum del dia i se paren cap a les deu. La flor es rellena de brandada de bacallà, anxova, gamba, puré de patata, carn picada cuita, i després se tenca i es rebossa. Pot anar amb dolç, salat, gamba, anxova, pebrot, un trosset de tomata, formatge d’aquell de motzarella, olives…
I al setembre, octubre, gínjols. Tens de parlar dels gínjols! No n’has menjat mai? Oh, no pots pas passar! Aquest any tindràs de menjar gínjols! És una fruita de tardor rodoneta amb gust de poma. Corren molt si cauen a terra i la gent gran és una expressió que diu: va lleuger com un gínjol. S’estava perdent. De la fusta del ginjoler se’n feien tenores i se’n varen tallar molts. Ara n’hi torna a haver. És bo que el ginjoler sigui antic. Una meva amiga en té un que potser té cent cinc anys.
( 25 de juliol del 2010, El Punt )
