Toni Sala

T.S. Quina és la cosa més dura d’aquest ofici?

F.C. El problema de l’intèrpret, avui, són els compact disc. Sempre hi ha hagut gent que ho tocava tot perfectament. Però ara, amb els muntatges, el resultat d’una gravació pot ser millor que el que el mateix intèrpret pugui mai fer. En una gravació de deu minuts es poden fer digitalment cent talls. Tu toques per parts, te la munten i sona perfecte. És una màquina, però com que toques tu, ja no ho és. I ens agrada molt, perquè trobem al disc les obres com han de ser. En canvi, a les interpretacions en viu, el primer que sents són les equivocacions. El vuitanta per cent del temps que dediques a una obra és per adquirir-la tècnicament. Perquè si en un concert hi ha un error, de seguida es detecta. Però el que fa de tu un bon músic és el que ets capaç d’expressar amb les notes. I aquí és on entra l’actitud interior, el que coneixes, la riquesa de sentiments i vivències. Com més capacitat tècnica tens, més et quedes en la fase tècnica. Amb la tècnica ja pots satisfer molt públic. Com menys et costa, més pots tocar, més feina trobes. El problema és quedar-se aquí. En canvi, la gent que té més dificultats tècniques acostuma a aportar-hi alguna cosa més.

T.S. Per això Picasso volia tornar a pintar com un nen, per treure’s de sobre aquesta tècnica.

F.C.  Com més tècnica tens, més pots tocar com un cedé. Als grans concursos de piano d’avui, mires el programa i dius, no pot ser. No pot ser, preparar i tocar a la perfecció un programa de quatre hores! Per una persona normal, mantenir un programa d’una hora i mitja per un concert ja és un desgast molt important. Quatre hores..!

T.S. Per què passa, això?

F.C.  Perquè es busquen pianistes tot terreny. Pianistes que puguin fer una gira de dos-cents concerts l’any. Sokolov pot fer una gira de Schuman o Chopin. Però això només ho pot fer una figura consagrada. Quan surts, et truquen de la simfònica tal per fer un concert, o has de tocar això, això i això. Als concursos et donen fins i tot una obra que està creada especialment per aquell concurs. Demanen solvència màxima.

T. S. Hi ha hagut un canvi en la manera d’entendre l’intèrpret?

F.C. El problema és que els grans pianistes han tingut aquesta solvència. Rachmaninoff, quan va emigrar a Amèrica, tocava cada dia fent gira. Muntava el programa a l’estiu i després es dedicava a tocar. Era un cas excepcional de memòria. Ajuntava solvència tècnica i una capacitat d’expressar fora del normal, i a més a més creava les seves obres!

T.S. I la cosa més difícil per un pianista?

F.C. Crear un discurs. Que sigui comprensible. Hi ha dues maneres d’impressionar un públic. Tu pots crear un discurs interessant o emocional. Si el vols interessant, faràs moltes característiques, faràs més forts i més piano, més articulació, faràs una cosa molt elaborada tècnicament, i la gent quedarà admirada. Però pots fer un discurs més emocional. El discurs implícit en l’obra el pots destacar o no. Si fas molta filigrana, el discurs emocional queda una mica arreconat. Si fas més discurs emocional, més gent ho pot entendre, perquè es deixa portar per la música. Ho pot entendre més gent que aprecia la música. Les interpretacions filigrana són interessants, però les altres és allò de “no sé què té”. És el que no entenc mai d’un piano. Com pot ser que amb una corda i un martell, una cosa tan mecànica, pugui produir sons dolços, durs, austers..? I picant amb la mateixa força! Una nota aïllada, tu pots fer-la d’una manera o altra. És un misteri.

T.S. I el públic?

F.C. Quan surts a l’escenari, has de tenir molt clar què vols fer. Si vols demostrar que ets un virtuós, surts d’una manera. Si vols explicar alguna cosa, surts amb un discurs diferent. El problema és que al públic hi ha de tot. Has de mirar d’acontentar tothom, però tu tens unes prioritats. El meu professor deia: tu toques, i només una persona ve i et diu gràcies. Això ja és suficient.

T.S. Sempre que no sigui la teva mare.

F.C. A Rússia vénen i et diuen, gràcies. Aquí et diuen, felicitats. Quan et diuen gràcies veus que has aportat alguna cosa. Contribueixes a la continuïtat d’una cultura i a més tens un objecte amb què ho pots expressar.

T.S. Hi ha una satisfacció.

F.C. Richte, abans de morir, després d’una vida exemplar, que tothom considera que és un dels millors pianistes de la història, l’última frase que diu és: jo no m’agrado. Ell mateix diu que no s’agrada. I doncs, què hem de fer? És molt cruel, això, també… Bé, no cal que sigui una eminència, qui et diu gràcies. També té validesa una persona senzilla. Un entès en música ja no és una persona normal. La música tampoc està feta perquè la toquin els entesos.

T.S. Però els entesos hi són. Un músic és un entès.

F.C. Hi ha molts pianistes de concurs que no són pianistes de concert. Ara mateix, els japonesos s’estan menjant el món. L’altre dia vaig veure al youtube una nena de quatre anys que tocava unes variacions de Mozart. Amb una banqueta per poder tocar el pedal. I tocava amb una velocitat i una precisió millors que la meva pròpia, que m’he passat vint-i-cinc anys estudiant! Com pot ser que una nena de quatre anys hagi cremat totes aquestes etapes? Et planteges si no hi ha reencarnació. Tot, el pedal, les entonacions, tot perfecte. A deu anys ja toca nocturns de Chopin. Ara té catorze anys i és una figura. El boom dels japonesos i xinesos va començar fa quaranta o cinquanta anys. Llavors es deia que imitaven, que tocaven molt bé però que eren freds. Però ara ja són de tercera i quarta i cinquena generació. Ja comença a ser natural. Els xinesos o coreans que han viscut als Estats Units, que són de quarta generació, ja han viscut envoltats de cultura europea. Si ja han crescut amb la cultura occidental, ja poden fer cultura occidental, però amb la capacitat de treball d’un xinès. Són perfectes. No pots dir res. L’any dos mil dos, un xinès va guanyar el concurs Chopin. Com pot ser? I el sents tocar i dius, és perfecte. Emocionalment i tècnicament. Ho vaig preguntar a un professor anglès. Diu, és que a Xina són quaranta milions de pianistes. És una qüestió de probabilitat. La infraestructura per crear pianistes té un suport molt fort de l’estat.

T.S. La societat musical de Salzburg va detectar un Mozart…

F.C. A Catalunya no hi ha cap possibilitat, ara mateix. Si vols fer música has d’anar-te’n a fora.

T.S. Però hem tingut bons músics…

F.C. Però no com a resultat d’una política educativa. Casals, de Larrocha, creixien d’iniciatives reduïdes, a part de l’estat. Jo em vaig formar a l’SMUC. Allà l’objectiu primordial no és crear intèrprets sinó músics polifacètics. Gent amb moltes possibilitats. Però clar, com més difumines l’especialització, pitjor. Amb una hora a la setmana no pots fer res. Si ets un supertalent no te’n surts.

Quan parles de música amb un músic, és fascinant pensar que et posa en paraules el fruit de moltes hores diàries d’expressió no parlada. També passa amb els pintors, però la pintura no entra per l’orella. Amb un músic la idea d’estar sentint un intent de traducció és més intensa. Un artista no té perquè ser capaç de posar en paraules una obra, però, quan un ho fa, tot això que tenim. En el cas de Ferran Cullell, l’admiració va venir-me de sentir-lo tocar. L’ordre és aquest, l’obra és primer. Però també va ser un gust conversar-hi. Tan de bo que mantingui aquesta expressivitat jove al piano, i que continuï anant endavant, com tot fa preveure.

This entry was posted Dimecres, Setembre 30th, 2009 at 7:11 am and is filed under Notes sobre música. You can leave a response, or trackback from your own site.