L’Aneto
1. Antecedents
Quan fa un mes i mig l’amic Z. va convidar-me a pujar a l’Aneto amb uns amics comuns, vaig contestar que no, gràcies, i vaig continuar llegint.
Però la fatalitat és tossuda. La meva dona havia fet excursions de jove per alta muntanya, i al cap de vint anys tot millora, per poc que ho sembli. “No sé perquè no t’hi apuntes. No hi has estat mai. És un paisatge que no coneixes. T’agradarà molt.” En definitiva, van venir uns quants dies de tempesta a muntanya i els meus amics van haver de retardar una setmana l’ascensió, temps de sobres perquè ella tornés a fer memòria dels cels nets, els camins solitaris, les immensitats diàfanes i les nits a serena, i em fes entendre que em convenia molt treure una mica el nas fora de casa. En definitiva, vaig vacil·lar.
D’acord. El normal és fer una consulta ràpida a internet. Però si l’amic Z. et convida a pujar a l’Aneto amb uns amics comuns, l’últim que penses és que hagi arribat el moment de canviar d’amistats. Potser una mica de cultura general, una mica de Wikipèdia, saber que l’Aneto és el pic més alt dels Pirineus i el segon més alt d’Espanya després del Teide, tenir entès que per allà dalt hi ha uns pendents glaçats que se’n diuen glaceres o que existeixen uns instruments que es posen sota els peus i que se’n diuen grampons, o que just abans d’arribar al cim hi ha un pas que se’n diu “pont de Mahoma” i que gent molt més avesada a muntanya que jo no s’atreveixen a fer-lo, sí, segurament saber això m’hauria ajudat a mantenir la decisió primera.
Però estem tan saturats de postaletes i anuncis que condicionen la mirada, i el turisme està tan desacreditat, que les persones com jo, potser massa atentes als temps que vivim, ja no és que no ens informem d’on anirem abans de sortir de viatge – i menys si ens hi convida un amic -, sinó que, al contrari, procurem de saber-ne el menys possible. I si tenim un bitllet per anar a les Kimbabes i a sota de casa organitzen a les deu del vespre una conferència sobre els riscos mortals de viatjar desinformat a les Kimbambes, nosaltres ens prenem uns quants somnífers i ens fiquem al llit a dos quarts de nou.
No fa gaire, en ple centenari del bateig de la Costa Brava, hi va haver un petit escàndol per culpa d’uns anuncis turístics de la nostra costa il·lustrats amb unes fotografies de paisatges del Carib. La persona que va triar el retrat d’una platja caribenya per il·lustrar la Costa Brava ni desconeixia ni menystenia cap de les gràcies de la millor marina que tenim, sinó que, com a bon publicista, sabia que la imatge estàndard i global d’una platja caribenya ajudaria millor que cap altra a vendre el nostre destí. Què hi fa, si ens rebaixava. Es tractava de vendre, i segur que pel noranta per cent dels turistes a qui anava dirigida la propaganda, persones amb seny i sense temps ni ganes d’atabalar-se, a l’hora d’explicar les seves vacances, de recordar-se’n o de tenir-ne una foto, la imatge i resum ideal pels seus quinze dies d’agost a la Costa Brava no seria la d’una cala complicadíssima, amb pins retorts, verds copiosos, animalots estranys i barcasses i barquetes d’esbarjo allà aparcades en bateria. No, el visitant de fora preferiria naturalment la senzillesa, l’abstracció universal, accessible i amorosida que proposava el publicista. És només que el publicista no va tenir present el combinat local d’hipocresia i esquizofrènia que demana “turisme de qualitat”, “creixement sostenible”, “igualtat en la diferència” o visitants per depredar que ens valorin uns monuments i paisatges que nosaltres maltractem tant com ens dóna la gana. En altres paraules, que no se’ns pixin pels carrers després d’haver-los inflat de cervesa.
Avui i com sempre, o se surt de viatge amb la mirada una mica neta, o se surt a fer el turista, que ja és una altra cosa. El turista no vol sorpreses, surt a fer el tour, vol veure el que s’ha de veure i comprar-s’hi una postal. No paga pas per complicar-se la vida. I si li donem la fotografia d’un platja caribenya, no hem de patir que se senti estafat. Quan arribi a la Costa Brava, si té temps i en té ganes, acabarà trobant tantes platges caribenyes com vulgui – si cal ja li farem una sangria. I si no trobés platges caribenyes – cosa que és suposar molt -, tampoc protestaria, perquè ningú és tan idiota que no sàpiga els marges de mentida amb què treballa la publicitat. Però és que no les trobarà a faltar. De la mateixa manera que els que vénen a la Costa Brava a buscar toros, fiesta o sevillanes tampoc han quedat mai decebuts. Ens sabem adaptar. Les ales dels barrets mexicans fan molta ombra. Al Maresme hi venen tovalloles de la Costa Brava, amb un mapa estampat que va de Portbou fins a Calella de la Costa. Al passeig del meu poble, que és a la Costa Brava, fa un any hi havia uns anuncis immobiliaris que deien “Tus nuevos vecinos”, amb una gran fotografia de peixos caribenys. Ningú va protestar.
Com passa a tants llocs, el foraster que arriba al meu poble es troba, a l’entrada, amb el gran cartell d’una fotografia d’una platja que veurà al cap d’uns minuts. Aquestes fotografies trien per nosaltres l’atractiu principal d’un lloc i la manera com l’hem de veure. Et planten la postal davant del nas. Una foto és una tria, hi havia mil altres maneres de contemplar aquella platja o aquell monument. Quan te l’ofereixen en catàleg, o d’aquesta manera patètica i agenollada a l’entrada d’un poble, et condicionen i se’t carreguen com a mínim la primera impressió. Hem d’estar-hi en contra.
Si hem de viatjar, més val sortir desinformats, per no acabar trobant platges caribenyes a la mar Mediterrània, o a l’estany de Banyoles.
Puc entendre i agrair que, pels mateixos motius, l’amic Z. prescindís de donar-me cap mena d’explicació sobre la pujada a l’Aneto. Ni sobre la conveniència d’anar ben calçat, dur les ungles curtes, anar bevent aigua o sortir ben abrigat. D’una altra manera, potser m’ho hauria passat millor, però després no m’hauria posat a redactar els motius pels quals espero no tornar a pujar mai més a alta muntanya.
