Cormac McCarthy
L’esforç, en si mateix, és un valor? Sense l’esforç cap valor no s’aguanta. De manera que l’esforç és previ al valor.
Quin esforç no deu haver hagut de fer McCarthy per anar tant a la seva. Blood meridian, la matriu, el seu llibre, va quedar allà escrit, però sembla que és ara, cada vegada més, que aquestes novel·les de pedra picada van trobant l’espai. O, més ben dit, que l’espai es va situant a l’entorn seu. Molts els llegim com un retorn a les quatre coses clares que es poden tenir en aquest món. Els valors. Ell ha anat depurant els llibres, els ha anat simplificant i ha anat contemporaneitzant l’argument, que és sempre el mateix.
Els valors personificats en els protagonistes dels seus llibres, que estan, com els valors, més enllà de la vida i de la mort. Per això l’ultraviolència, per posar aquests valors a prova. Aquesta mena de cavallers errants o samurais que passen la frontera per foguejar-se en els valors. No hi fa res si hi deixen la vida, els valors es mantenen: l’honestedat, la justícia i, coronant-ho tot, la compassió.
Un fragment de No és país per a vells com a mostra:
“Fa temps vaig llegir als diaris que uns mestres havien analitzat una enquesta que s’havia fet en algunes escoles del país als anys trenta. Els havien passat un qüestionari sobre els problemes que es prensentaven quan feien classe. I van trobar els formularis que havien omplert i havien enviat des de totes les parts del país contestant aquestes preguntes. I els problemes més grossos que se’ls acudien eren coses com ara que els nens parlaven a classe o corrien pels passadissos. Que menjaven xiclet. Que es copiaven els deures. Coses per l’estil. Aleshores van agafar un formulari que estava en blanc, en van fer un munt de còpies i els van tornar a enviar a les mateixes escoles. Quaranta anys més tard. Doncs van rebre les respostes. Violacions, incendis provocats, assassinats. Drogues. Suïcidis. I ara hi reflexiono. Perquè moltes vegades, fins tot quan dic a un grup reduït de gent que el món se’n va a l’infern, em somriuen i em diuen que em faig vell. És un dels símptomes. Però el que jo penso és que qualsevol persona que no sàpiga veure la diferència entre violar o matar i mastegar xiclet té un problema força més gran que el meu. Quaranta anys no és gaire temps. Potser durant els quaranta anys vinents alguns d’ells sortiran del seu món de fades. Si no és massa tard.”
Per lucidesa, Cormac McCarthy és un optimista. L’optimisme també és un valor que demana esforç.
