La gelosia
“Té uns cabells vius com les plantes després de la pluja,” em diu Pere Alga, rematadament enamorat de Marta Dreta, una veïna d’escala. Fa quinze anys que viuen al mateix replà, i tot just ara ha descobert la gran vitalitat de la garriga espinosa que aquesta dona té per cabells. I ho ha descobert perquè fa alguns dies que, gran novetat, la veïna puja al pis acompanyada. Excuso dir que això no ha modificat ni un pèl de la veïna.
El que ha modificat és el valor de la veïna. Les prevencions de la dona de Pere Alga quan, fa quinze anys, van comprar el pis – una veïna desparellada a la porta del costat! – van ser del tot equivocades. És justament aquest nou company, que ha fet d’aparador de la veïna. Com més migrada és la realitat, més que treballa el desig: l’espoleta s’activa a l’altra punta d’on vols arribar.
O sigui que Pere Alga estima Marta Dreta perquè Marta Dreta estima Lluís Acord. El fet que Pere estimi Marta perquè Marta estima Lluís ens pot fer deduir que Lluís estima, posem per cas, Immaculada. Immaculada, doncs, deu estimar Isidre. Isidre, Manel; Manel, Judith; i Judith, per tallar i fer-ho rodó, podria ser que estimés Pere Alga.
Representen Otel·lo al Liceu. Que Shakespeare hagués dedicat un tractat sencer a la gelosia i que Verdi després en composés una de les millors òperes escrites mai, ja demostra que la gelosia no és un tema menor. La gelosia és una cruïlla on topen el desig, la ràbia, el pecat i la desesperació. No hi ha manera de concordar-ho, tot això, ni d’entendre-ho, perquè la gelosia és irracional. “És un monstre engendrat per ell mateix / i nascut d’ell mateix”. Per això l’amaguem darrere de cinquanta mil excuses; perquè no té explicació, és infantil i ens avergonyeix. No és pels cabells, que Pere Alga s’ha enamorat.
A sobre, la gelosia no te l’esperes. Viu enterrada. Qui mai l’ha sentida, de cop, en pot tenir un atac. Ni Iago, que li ensenya el camí, ni el mateix Otel·lo, s’esperaven aquesta feblesa infernal. La frase més terrible de l’obra de Shakespeare és quan Otel·lo implora: “prova’m que el meu amor és una puta!” Com sempre, l’irracional s’ha camuflat en la sospita, la por, el terreny d’ombres mòbils.
És un dels instruments d’autolesió del benestar, però, pot tenir un punt de racionalitat, la gelosia, en els casos que va lligada a l’enveja? Les ganes de tenir un cotxe, una dona o una creativitat em fan odiar aquell conductor, aquell marit o aquell artista. Em determina a lluitar més pel que vull, això, o em desvia l’atenció de l’objectiu? És per culpa dels altres, que no tinc el que vull? Portat fins a les últimes conseqüències, això fa dir a Otel·lo, abans d’assassinar la seva dona: “Jo et mataré i t’estimaré després.”
Iago no es deslliura de la gelosia – en té de Cassio i del mateix Otel·lo -, però Shakespeare va triar un moro com a protagonista de la tragèdia. Avui com al segle XVII, la desconfiança religiosa – cultural – és una endèmia del planeta Terra. El moro desconfia de la seva dona cristiana igual que el futur sogre havia desconfiat d’ell. Al final, quan se suïcida – degollant-se com el moro de la pel·lícula Caché -, Otel·lo ho fa recordant el cop que va matar un turc. Després, Iago, l’incitador de la gelosia, no dóna explicacions: el que sabeu, sabeu. No hauríem conformar-nos, però, amb la veu de la maldat. Té un sentit continuar remenant la tragèdia, suposo, mirar-la d’entendre.
( 17 de febrer del 2006, El Punt )
