El xiringuito
El xiringuito va obrir un dels últims dies de maig, però no és fins ara, quan la calor ja pesa, que acabo fent-hi cap. Una barra de fusta sota l’empostissat metàl·lic que sosté planxes de plàstic, ondulades. El plàstic filtra l’escalfor, l’estova, però vaja, no fa cap mal a una bona cervesa. Assegut a la barra, al costat d’un senyor que vesteix exactament unes sandàlies, calça curta, un rellotge pesat i un cigar gruixut, la cambrera em distreu.
«És un país d’alcohòlics, això», em diu la noia. «És impressionant com s’arriba a beure. Acabar-se’ns un barril sencer de cervesa en un sol matí. Ja té tela.» El xiringuito obre a les nou. Les primeres hores són pels solitaris. Cafès i esmorzars peculiars, maridatges de conveniència entre alcohols i croissants. Després ve el primer assalt dels que es passaran tot el dia a la platja, amb els tres o quatre parèntesis de l’entrepà, el gelat i la rehidratació periòdica. Cap al migdia, comença el públic de papàs i mamàs. Bondats matrimonials del xiringuito. Compatibilitat de les maneres diferents de remullar-se i torrar-se, els marits a la barra, les senyores i els nens a la sorra. Entremig, la terra de ningú, un desert petit i eficaç.
Ells, agrupats a la barra: cervesa, cigalons, tapes, combinats i observació directa, reposada i generalment filosòfica de les diverses modalitats de la figura femenina. Ja passaran les senyores a recollir-los, abans de marxar. El radiocasset al costat de les torres de plats, Georgei Dann, un futbolí, Cheetos, Doritos i Boca Bits brillant a l’expositor, para-sols d’una marca de gelats, taules blanques i cadires vermelles d’una marca de cervesa. Ulleres fosques, tatuatges, pírcings, gorres i olors de fregit a lloure.
Epidèrmic i acolorit, no pel fet de presentar-se’ns en banyador un xiringuito deixa de ser un bar més. La cambrera m’ho continua explicant. «Hi ha aquell moro que s’emborratxa molt i que, com que el coneixes, no li deixes prendre alcohol, només tallats. Hi ha qui s’escaqueja sempre de pagar i a l’endemà li has de portar el compte del dia anterior. I a cada client li agrada la seva taula. Això és sagrat. Aquest home, ja veuràs que s’asseurà a la taula vint-i-u. Ho veus? Ve tres cops al dia. És matemàtic. La mateixa taula a la mateixa hora. Ara li toca hamburguesa.»
Darrere la barra, en una construcció de fusta, hi ha la cuina. Treball de temporada, treball a preu fet. «Això és com l’ONU. Aquí hi ha una cambrera marroquina de 19 anys i el seu marit que la controla, hi ha un murcià, un de Santo Domingo, una eslovaca, una de la República Txeca… El vigilant de nit és d’Ucraïna i encara aquest any els cambrers són catalans: feia temps que no passava, sempre eren argentins o uruguaians.»
De tant en tant em travessa la pell una mica d’aire, empastifat de bronzejador, sal i sorra. L’escalfor baixa a pes des del sostre de plàstic. Demano una altra cervesa. Encara la trobo més fresca i generosa, més escumosa i tot que les anteriors. La cervesa fa com la suor, no saps si et refresca o si t’acaba d’escalfar. Benvinguda l’ambivalència. «I així anirem fent, fins a final d’agost, fins al trenta, que sempre coincideix amb un dia de pluja», em diu l’amable cambrera. Quan arribi el moment, una ploguda ho esbandirà tot. Un teló d’aigua i, quan torni a aixecar-se, ens trobarem que és setembre i que la guingueta està tancada.
( 24 de juny del 2006, El Punt )
