Quanta, quanta guerra… ( 3 de 5 )

Tornem al protagonista, Adrià Guinart, que és un personatge dels més enamoradors que es poden trobar al món dels llibres. Jo n’estic completament enamorat. És un noi de quinze anys, com diu la Rodoreda, “amb la llet encara als llavis”, orfe de pare, que decideix marxar de casa amb els amics i anar-se’n a la guerra. Se’n va a la guerra, però no la fa, perquè, com diu ell mateix al final del llibre:

“tot i que l’he vista no es pot dir que l’hagi viscuda perquè tant com he pugut n’he anat fugint”

Adrià Guitart es passa la guerra perdut. De seguida que arriba al front, ja es perd. Fa com el soldat Svejk, un altre dels grans pacifistes europeus del segle vint. En el cas d’Adrià Guinart, però, no hi ha cap recurs a l’humor. Adrià Guinart es passa el llibre anant d’una banda a l’altra dels desastres de la guerra, entre gent que li vol bé i gent que li vol mal, buscant el coneixement, buscant-se a si mateix, com li diu l’home del castell, amb “cara de béstia sorpresa”, i fent-se preguntes de la mena de: “Què era la vida, el que de debó valia la pena?” Enmig de la guerra, té una actitud passiva i renuncia a matar. Se’n tornarà a casa sense haver après ni a fer anar una arma. És un místic amb tendència al miracle, a salvar-se miraculosament de tot – hi ha un moment que se li acosta un escorpí: un ocell ve i s’endú el perill -, és una mena de sant que viu en la pobresa, afamat, menjant el que li donen, dormint on l’aixopluguen, amb uns escapularis penjats i, a partir d’un cert moment, com un monjo, amb el cap rapat. És un noi que té una mirada compassiva sobre el món, que enterra els morts i els encomana a Déu. Dic que és un sant agafant-me a una altra frase esplèndida de Primo Levi, quan diu que “potser només als sants els és concedit el terrible do de la pietat envers molts.”

Aquesta compassió cristiana es veu molt bé en la relació d’Adrià amb els animals. Rodoreda és una autora dels éssers vius, que dedica molta atenció als animals i a les plantes. Considera l’home com una part més d’un tot orgànic, de manera que són part dels desastres de la guerra el maltractament no només a les persones, sinó també als animals. Hi ha una projecció inoblidable de la pietat del protagonista sobre un escarabat que s’enduen les formigues, com hi és sobre un gos apallissat, un cuc tallat a trossos per unes nenes, un gat dissecat, una papallona clavada amb una agulla, una serp partida, uns peixos pescats… És per aquesta pietat cristiana que al final del llibre apareix una mare que du als braços un nen mort. Aquesta mare és una mare de Déu que es contraposa a una mare de Déu malvada que ha aparegut abans, i que actualitza la figura de la Pietat, és a dir, de la Mare de Déu amb el Crist en braços, que és, de fet, Adrià, el protagonista del llibre, mort en el sentit d’haver perdut la innocència. Aquesta mare, a més, posa en contacte el protagonista amb un record que Rodoreda explica al pròleg, un record de quan era petita i l’avi li explicava la història d’un àngel. Aquí la literatura s’empelta de vida, la ficció de la novel·la es barreja amb la realitat del pròleg i és un dels moments culminants i més poderosos del llibre, amb la ressurrecció de la carn, la ressurrecció dels soldats morts.

On potser es defineix millor Adrià Guinart és en aquest diàleg amb el pescador, que ens torna a fer pensar en els versos del cant vint-i-isis de la Commedia i que ens enllaçarà amb la qüestió del caïnisme d’Adrià:

“Tenia ganes de dir-li que el que m’agradava més que res era anar perdut pel món. Fer el que volia tant si em sortia bé com si em sortia malament sense que ningú em donés consells de cap mena. Veure cel, veure boscos, tenir por, mirar la nit i tenir-la per sostre (…) Vull anar pel món. Ser de tot arreu i no ser d’enlloc. Tot just he començat a veure coses i fa rodar el cap pensar en les ue encara em queden per veure. Tants pobles, tants camins… Em va tornar a picar l’esquena. Encara que acabessis veient tos els pobles de la guerra, què? Com les vides, que tu deies, tots són si fa no fa: carrers drets o torts i cases apilotades. El que val, vaig contestar-li, és de la manera que cadascú les mira. És clar, com la gent, però arribarà un moment en què et trobaràs amb una vida falsa a les mans. Tu ¿què hi tens, a dintre? ¿Jardí o infern? Una mica de tot. Segons com bufa el vent. I sense saber ben bé per què, vaig preguntar-li: ¿què vol dir ser un Caín? Fins aleshores es pot dir que havia estat parlant sense mirar-me i la pregunta li va fer girar el cap. ¿Què vols dir? Només això: ¿què és un Caín? ¿Em vols fer creure que no ho saps? Sé que Déu va castigar-lo i que després va protegir-lo. Quan feia enrabiar la meva mare em deia que jo era un Caín. I aquest senyal que tinc al front… Quines preguntes de fer. Tothom sap de memòria que Caín va matar… Però hi ha qui el considera aquell que vol saber, que no s’atura mai, que no l’atura res, que ho vol conèixer tot.”

Adrià és un personatge amb un estigma, com el tenia Cain. Però a la Bíblia, Déu té una relació ambivalent respecte de Caín, i l’estigma és un senyal de defensa. Caín ha mort el seu germà, però fixem-nos com acaba l’episodi al Gènesi:

“Llavors Caín digué a Jahvé: “El meu crim és massa gran perquè ningú el pugui suportar. Em bandegeu avui de la terra fèrtil, i jo m’hauré d’amagar de la vostra mirada; viuré fugitiu i errant per la terra, i qualsevol qui em trobi em matarà. Jahvè li va respondre: “Això no! Si algú mata Caín, serà venjat set vegades”. Aleshores Jahvè posà un senyal a Caín, perquè no el mati qualsevol qui el trobi.”

Adrià porta aquest estigma al front, i viu “fugitiu i errant per la terra.” Fugitiu i errant és una bona manera de descriure el moviment d’Adrià Guinart per la novel·la.

Hi ha una reivindicació de Caín que ve del romanticisme. Caín és el coneixedor del mal, és el pecador i el que carrega la culpa: és més humà que Abel, en això. Caín, com Ulisses, ha viatjat a l’infern. També és un heroi. Al pròleg, Mercè Rodoreda cita el poema de Baudelaire Abel i Caín, que és una reivindicació de Caín a partir de la contraposició amb el seu germà.

En la nova versió de Jordi Llovet:

ABEL I CAÍN

I

Raça d’Abel, dorm, beu i menja;
Déu et somriu amb complaença.

Raça de Caín, en el fangar
repta i mor miserablement.

Raça d’Abel, ton sacrifici,
afalaga el nas del Serafí!

Raça de Caín, el teu suplici,
tindrà alguna vegada fi?

Raça d’Abel, mira el teu gra
i el bestiar, com van a més;

Raça de Caín, la teva panxa,
de gana fa rau-rau com un gos vell.

Raça d’Abel, escalfa bé el teu ventre
a dins la llar patriarcal;

raça de Caín, en el teu antre
tingues esgarrifances de xacal!

Raça d’Abel, ama i procrea!,
Els tenus diners també fan fills.

Raça de Caín, cor tot encès,
para atenció als anhels massa grans.

Raça d’Abel, creixes, pastures,
Com una xinxa en el fustam!

Raça de Caín, porta la teva
Família acorralada pels camins.

II

Raça d’Abel, engreixaràs
Amb la carronya el camp que fuma!

Raça de Caín, la teva tasca
No s’ha acomplert abastament;

Raça d’Abel, quina vergonya!,
el ferro ha estat vençut per un dardell!

Raça de Caín, vés fins al cel,
I llança als homes el teu Déu.
( Et sur la terre jette Dieu! )

Com Caín, Adrià du l’estigma del coneixement, del coneixement del mal. Quanta, quanta guerra… és el descobriment del mal que fa Adrià. I el que entra en contacte amb el mal és estigmatitzat. Hi ha un personatge, Pere Ardèvol, que veu en un mirall la paraula “estigma.” Per no haver de pensar-hi, llegeix Sant Agustí, i en cita aquesta frase:

“Jo estava enfonsat lluny dels vostres ulls. Als vostres ulls no hi havia res de més repugnant que jo.”

El mirall, la possibilitat de veure’s des de l’altre costat, surt molt sovint als llibres de Rodoreda. Adrià és aquest sant que només al final de la novel·la es revolta, d’una manera semblant a com ho fa la Colometa. La ira d’Adrià no és cap broma: estaborneix una vella, la lliga en una cadira i cala foc a la casa.

Jo no sé si hi ha altre autoconeixement que el coneixement del mal. Per això la parella d’Adrià es diu Eva, la que va incitar Adam a menjar la fruita del coneixement, la nostra mare pecadora. Eva, estigmatitzada com Caín.

En un altre sonet de Rodoreda, Adam a Eva, Adam li diu:

Si el paradís ens llença, l’aspra terra és oferta
al vagareig dels nostres entremesclats afanys.

Eva és una miliciana que, com Adrià, ajuda els morts i els ferits, però que representa també l’amor no sotmès. Això és molt important, perquè l’altre gran tema del llibre, amb el de l’autoconeixement, és el de la llibertat. Tornem als versos del cant vint-i-sis:

“…ni el goig del fill, ni l’abraçada estreta
del meu pare xacrós, ni el jurament
d’amor fet a l’esposa mansueta,
no em varen vèncer l’esperit, ardent
per córrer món i per tornar-me expert
en les virtuts i els vicis de la gent.”

El problema de l’amor i la llibertat és present a tota l’obra de la Rodoreda, tant en personatges femenins com masculins. Eva representa aquesta llibertat i per això és una heroïna:

“Estava contenta d’haver-me tornat a veure, i va afegir baixet que no li agradaven les persones que l’estimaven. Estimant-la era com si la lliguessin, com si no la deixessin bellugar. Necessitava sentir-se i poder anar on vulgués i ajudar qui ella volgués; sense que anar a ajudar es convertís en una obligació. Tu m’agrades… Perquè no lligues i perquè tens aquesta cara. Només t’he vist unes quantes hores a la meva vida però sempre m’he recordat de tu i et recordo moltes vegades tant si et veig com si no et veig. Ens vam conèixer dintre de l’aigua… Va callar una estona; jo no donava a l’abast a pensar en tot el que m’anava dient. De vegades aquesta manera de ser meva em fa fugir… Només hi ha els morts que no em facin por. No demanen res; per això em fan tanta pena i me’ls estimo tant”

Aquesta Eva tan pietosa té un contrapersonatge que és la Isabel, la noia que s’enganxa a Adrià. Adrià vol anar sol pel món, la rebutja, i Isabel se suïcida. Adrià li retreu:

“Jo estava tranquil i m’has abocat el mal de la bogeria.”

L’amor és un lligam. En un moment donat, Adrià es troba un matrimoni malavingut, Lena i Magí. A 15 anys, que és l’edat d’Adrià, Lena s’havia casat amb Magí.

“Jo no volia casar-me; volia festejar. Era ell, que volia casar-se. Jo només tenia quinze anys; no em volia casar. I em va fer casar. Va venir el que em feia por: un marit no és un promès. No era el mateix, era un altre. Que si el sopar no està fet, que si és massa calent, que si és massa fred, que si no m’agrada reescalfat…”

Quan arriba el marit, però, diu que es va casar amb ella per llàstima, i que era ell, que no volia casar-s’hi. Al final, ens quedem sense saber qui dels dos diu la veritat. Quan Adrià se’n va, els veu junts, abraçats.

La primera frase d’Aloma, que Rodoreda considerava el seu primer llibre, és “L’amor em fa fàstic.” L’obra de Rodoreda comença amb aquesta frase.

El problema amb l’amor ja el té el mateix protagonista que, recordem-ho, és orfe. Quan li diuen que ha de tenir una germana, al començament, es desespera. Amor i llibertat tenen problemes per lligar. Tornem al pròleg de Quanta, quanta guerra…

“Al meu Adrià l’impulsa a anar-se’n de casa la seva aspiració de llibertat. D’aquesta llibertat tan cantada – la sola paraula m’emociona – que només mena a un canvi de presó.”

I llavors hi afegeix una frase meravellosa:

“Potser el desig de llibertat en l’home és, més aviat, una necessitat de justícia.”

Com diu l’home del castell: “Totes les joventuts són tristes, totes a dintre les mans d’altres vides…” I Adrià s’escapa de casa, i busca la llibertat en aquest ambient de guerra. Perquè les guerres, és clar, es fan per la llibertat.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant