TGV
En els pocs mesos que fa que funciona, el TGV Barcelona-Madrid ja està passant la mà per la cara a l’avió. Més que de la situació de l’aeroport, l’èxit dels TAV és conseqüència d’un misteri: que tu mateix no puguis dur-te les maletes a l’avió. Aquelles maletes que has portat tot sol des de casa, i que has de viure l’emoció de facturar-les, i després resar per elles, i esperar que te les carreguin, i esperar que te les descarreguin. Si no les teves, les dels altres. Al TAV, les puges tu mateix. És prêt-à-porter, t’hi enfiles i ja ets a lloc. Ni rastre del viatge lent, encoixinat i de vellut vermell.
Hi ha una qüestió que no resol ni el pont aeri. La cobertura telefònica. Viatjar en TGV un dia laborable, encara que sigui en turista, és com anar en una oficina tubular i lliscant, d’un mobiliari exquisidament funcional, sense noses, sense fil musical, amb bones vistes, entre trucades que es reben o es fan aquí i allà del vagó: un arquitecte que consulta el preu d’unes bigues, un actor que demana un altre focus a escena, una convocatòria de reunió, encàrrecs, contractes, decisions. Uns seients davant meu, algú corregeix unes galerades. Poca motxilla i guiram escàs.
Cobertura, i, doncs, internet. Del respatller de davant en baixa una plata ben ampla, per posar-hi el portàtil. El passatger del costat meu, un home d’empresa, amb la pastilla endollada a l’ordinador per connectar-se –de Wi-Fi encara no n’hi ha–, m’ho diu: «Aquí es fa molt de treball de fora d’oficina, i molt de backoffice.» Backoffice vol dir comerç electrònic. Aquest senyor viu a Osca. Baixarà a Saragossa. «Abans de l’AVE, cada any feia cent-quaranta nits a Barcelona. Ara, ni una. El problema és que és car, perquè prenen com a referència l’avió.»
El bar és asèptic i trist com una nevereta d’hotel. Demano el sandwich del día –les alternatives eren tortilla o ibérico–. Quan me l’he acabat, concloc que hi havia maionesa. El lavabo és un espectacle, amb la porta de fusta, corba i automàtica, adaptat per a minusvàlids, tan ample que hi cabria un jacuzzi.
Per tornar prenc un directe Madrid-Barcelona. La pel·lícula passa molt de pressa: no pots ni llegir el nom de les estacions. De vegades, pel camí, veus les vies de l’altra línia, la vella: sembla de joguina. La Meseta, camps verds de Castella, un cabirol corre espantat, alzines, els grups de molins metàl·lics de tres aspes, encara quixotescos, carreteres planes, buides, turons, boscos desglossats d’alzines disperses, sense sotabosc, terra taronja, ja no són arbres, matolls, túnels, Calatayud, fruiters, frontera amb l’aridesa, més de quatre quilòmetres i mig del túnel de Paracuellos, Purroy, roca seca, muntanyes àrides, talussos, poblets, l’Ebre aquí i allà, saltem Saragossa per fora, les grues de l’Expo, Monegros verds i ja la varietat del nostre país, la petroquímica tarragonina, la Pobla de Montornès, la mar entre turons, vinya, Gelida, populosa Catalunya industrial, Barcelona. I aquí s’atura, que no acabéssim a França.
Madrid-Barcelona en dues hores i trenta-vuit minuts. I ara ve la cosa admirable. Per acabar d’arribar en tren a casa, encara hi estic menys. Tot i el retard i una dotzena d’incidents pintorescos, entre la gent apilada, dreta, asseguda per terra al vagó del tren, faig els cinquanta quilòmetres que em queden en tot just una hora i quaranta minuts.
( El Punt, 26 d’abril del 2008 )
