La defensa de les humanitats
Vaig fer-me professor de literatura perquè m’agradava llegir, i m’agradava llegir perquè algú me n’havia ensenyat. Forma part de qualsevol plaer el plaer de transmetre’l. La literatura és un plaer solitari, però també és un plaer que es basa en la comunicació. Comunicació entre qui escriu i qui llegeix i, a través de la lectura, comunicació amb un mateix. Potser la mateixa intimitat de la lectura inciti a comunicar-la. La comunicació és al cor de la docència, com és al cor de l’escriptura.
Vaig fer-me professor per agraiment als mestres i professors que m’havien ensenyat a llegir. Poden comptar-se amb els dits d’una mà, tot i haver fet la carrera de filologia. Són pocs, però un bon professor sempre ha valgut per cent. Vaig dedicar-me a la docència per tornar el favor. Als mestres i als professors, però també als llibres. No veig diferències entre un bon mestre i un bon llibre. Un bon llibre sempre ensenya.
S’ensenya per contaminació. La literatura no és un coneixement pràctic. En la immediatesa, és una font de plaer; a la llarga, no ho sé. Sempre deia als meus alumnes que no hi ha plaers fàcils. Llegir requereix, d’entrada, un esforç. Aquest esforç, a mi me’l van imposar. Em van imposar unes lectures que vaig haver de fer per força. Gràcies a això vaig entrar al món de la lectura. A casa no llegia ningú. A col·legi em van imposar unes lectures, i m’hi vaig enganxar.
Eren uns altres moments, llavors l’esforç no es considerava un mèrit de més a més; es donava per suposat. Avui això ha canviat molt, i ara ja no es parla d’imposició sinó de motivació. El problema és d’on arrencar la motivació. L’ensenyament també funciona per incitació, per contaminació de l’entusiasme. Els millors professors d’una matèria són els entusiastes d’aquesta matèria. El problema, avui, és com mantenir aquest entusiasme en un entorn que desmotiva absolutament, amb uns alumnes que no tenen una idea positiva dels llibres, una vinculació dels llibres amb el progrés personal tan clara com la que hi poden tenir les matemàtiques o el dibuix lineal. L’altre dia vaig veure la sèrie Escenas de matrimonios. Ja deia un professor que el que durant el dia ensenyava a classe, de nit, les televisions, les privades i les públiques, s’encarreguen perfectament de desmontar-ho. Vaig quedar parat. Un dels protagonistes de la sèrie és escriptor. Un escriptor que es passa el dia a casa, amb una noia guapa i un ordinador. Res més. Ni un sol llibre. A algú se li acudiria filmar la casa d’un músic sense discos, o un taller mecànic sense eines, o una perruqueria sense revistes de pentinats? Però els guionistes saben que només de veure un llibre els espectadors canviaran de canal. Un es pregunta per qui escriu aquell home. De fet, em sembla que tampoc tenia impressora. El problema ja no és amb els llibres, sinó amb la lletra impresa.
Cada vegada s’ha anat fent més difícil la figura del professor que estima la seva feina pel que té de transmissió de coneixements. El professor, avui, ha de tenir sobretot voluntat d’assistència social. Vaig estar uns quants anys treballant en un institut de Lloret de Mar. Al recent Document de bases per a la llei catalana de l’educació s’hi donen les dades d’alumnat estranger d’allà, 26,8 per cent. Això sense comptar els que venen d’altres parts de l’estat. Aquests nanos tenen problemes més urgents que dedicar-se a la literatura.
L’any passat va sortir un Dictamen sobre la situació de la literatura catalana a l’ensenyament secundari fet per Jaume Aulet i Pere Martí. Llegeixo d’un article els problemes interns a secundària: ”arraconament de la literatura per programes excessius de llengua; priorització de la llengua pels baixos nivells lingüístics de l’alumnat; desinterès de l’alumnat per la literatura; metodologies d’avaluació objectiva; lectures triades per qüestions extraliteràries; minsa importància de la nota de literatura en la global de llengua; manca d’avaluació de la literatura a les proves de competències bàsiques i la gairebé exclusió en les PAU de llengua; pobresa de referents literaris dels alumnes; disminució dels alumnes que trien la literatura de modalitat…” Etcètera.
I això en una matèria, la literatura, que permet una adequació a cada necessitat. La literatura no té la rigidesa d’altres matèries. De fet, no demana ni memorització; demana una cosa potser pitjor, demana intel·ligència. I temps. Tant per part de l’alumne com per part del professor. No hi ha res més disgustant que no poder donar bé la teva matèria perquè has de lluitar amb un temari que no et permet fer directament literatura. S’oblida que llengua no és necessàriament literatura, però literatura és necessàriament llengua, i no qualsevol; és llengua en la seva màxima expressió. Però el problema és més de fons. La lectura seriosa estimula massa la personalitat, i no crec que l’ensenyament vagi per aquí. Jo no tinc cap dubte que si volguéssim una societat amb unes individualitats més conscients, més creatives i més fortes, la literatura seria prioritària. Però no es tracta d’això, i la meva experiència és que ser escriptor, viure la literatura com una matèria que és un plaer de compartir, més aviat és un problema. La burocratització, l’infantilització de l’ensenyament i les aules com a sistema d’assistència social immediata – guarderies – fan que, quan algú s’ho pot permetre, deixi les aules. Contínuament es maltracta els professors culpant-los d’un sistema que no controlen ells. L’ensenyament torna al que en un o altre grau ha estat sempre: un privilegi. Hi ha, en això, una hipocresia fulminant. De la distribució de l’alumnat procedent de la immigració entre centres públics i privats ni se’n parla: van tots a la pública. El president de la Generalitat, socialista, no veu cap problema a portar els seus fills a l’escola privada.
Alguns ens mantenim amb un peu a dintre i un peu a fora, i trobem altres maneres de divulgar la literatura, per exemple en biblioteques. Divulgar la literatura entre els adults tampoc és una feina de poc mèrit. Però és trist que, com amb l’escriptor de Escenas de matrimonios, cada vegada costi més de trobar un professor de literatura amb un llibre a la cartera que no sigui el que està obligat a donar a classe.
( 11 de març del 2008, Taula sobre “La defensa de las humanidades”, I Congreso de escritores profesores de enseñanza secundaria, CCCB )
