Catalunya: eleccions americanes
Entorn del buit, a l’ull de l’huracà, fins i tot aquesta petita mota de pols autonòmica ha quedat marejada. El somriures de les Azores, les visites al ranxo, les sabates a sobre la taula… I, després, la retirada de les tropes, la incitació del president espanyol als altres països a seguir el nostre exemple, l’ambaixador i la bandera americana que no apareixien a la desfilada…
Que importants que som. Però hi ha gent que no en té mai prou. Nosaltres també hauríem de poder-hi votar!, es lamenten. I les últimes setmanes, hem sentit al telenotícies les queixes dels aturats per culpa de la mala política econòmica de Bush, hem vist un anunci on un soldat sense braç demanava el vot pels demòcrates, i uns cantants fent campanya contra els republicans, i una enquesta als nens americans que donava la victòria a Kerry. Obries un diari. ¿Por qué Bush?, es preguntava Francesc de Carreras. Com caram poden votar-lo, els americans? I l’article acabava: quizás habría que pensar que algo está fallando en la democracia americana. O al Punt. Titular de dilluns: Els britànics aposten per Kerry. Dimarts: Clinton creu que el triomf de Kerry depèn de la mobilització dels votants. Ergo, dijous: Pronostiquen un augment notable de la participació en les eleccions dels EUA. Tornaves a encendre la tele. Programació especial, documentals contra Bush i vinga Michael Moore, l’americà gras de la gorra i les ulleres, que fa documentals i escriu llibres com On s’ha ficat el meu país? Entesos, senyor Moore, però: i el meu, de país? On s’ha ficat, últimament?
Li pregunto a la Cheryl Morgan, que fa anys que viu a Barcelona, però que continua llegint la premsa americana. “Sembla que sigueu més que mai una província del gran imperi”, em contesta. ”Identifiqueu Kerry amb Zapatero, però no és així. S’ha descobert que Kerry i Bush comparteixen fins i tot els avantpassats. Sembla que tot us vingui de nou. Quan va guanyar Bush, jo vaig pensar: ara sí que estem fotuts. Aquí, en canvi, estàveu ben tranquils. Però les anteriors eleccions eren tan importants o més que aquestes.”
Després en parlo amb l’Emma Reverter, que s’ha passat els últims tres anys fent de corresponsal a Nova York i que ara, de nou aquí, acaba de publicar Guantánamo (Península/Altaya). “La població està dividida al cinquanta-cinquanta i és totalment irreconciliable”, em diu. “Tens la meitat de la població, la costa est, la costa oest, Chicago, grans ciutats que tenen molt clar que volen que guanyi Kerry, són gent acadèmica i molt culta, que consideren que tenen un analfabet per president; i tens l’altra part que diu no, tenim un president que ens defensa, un president en guerra. Però al final tancaran files, perquè allà el patriotisme és molt fort, i guanyarà en Bush. Totalment segur.” Parlem del seu llibre, molt elogiat per la crítica, un reportatge sobre la presó de Guantánamo que, segons un activista que surt al mateix llibre, seria el aspecto más negro de la guerra contra el terrorismo internacional. M’explica com van ser capturats aquests presos i què significa tenir-los en una presó en territori cubà, fora de l’empar constitucional. A la portada s’hi veu una fotografia dels presoners agenollats, amb l’ignominiós i sinistre mono taronja. Li comento que la revista Qué Leer d’aquest mes fa un especial Libros contra Bush. Em mira estranyada i em pregunta: “Tu consideres que aquest és un llibre contra Bush?”
( 1 de novembre del 2004, El Punt )
