Gaziel, exilis i fe – 3
L’exili explica la literatura. La literatura catalana és en part conseqüència d’un exili; l’exili català també és conseqüència de la literatura. En aquest rull, polint-se als giravolts, viu la nació.
No deu ser tan casual que el fundador i el refundador de la literatura catalana fossin homes en què la fe religiosa i la fe literària anaven del bracet, Ramon Llull i Jacint Verdaguer. Parlant de Verdaguer, Gaziel escriu a Portugal enfora una idea que em sembla que també és deutora de Prat de la Riba, “un gran poeta val més que un gran exèrcit”, que és una afirmació que segur que no s’atreviria a fer seriosament un poble menys literari que el nostre, o més militar. Però nosaltres no tenim exèrcit, i ara per ara és l’única manera que hem trobat, la cultural, de defensar la consciència, és a dir, l’existència.
Seria interessant estudiar la presència dels profetes en la literatura catalana, de Els sots feréstecs al Nabí. En l’exili, la fe és essencial. El topos del desert com a lloc de meditació i de temptacions és una constant bíblica, els quaranta anys de Moisès cap a la terra promesa o els quaranta dies de Jesús en el desert. La fe és consubstancial a l’exili, o sigui, a l’escriptura, a l’art. És ben obvi, i Gaziel en deixa constància a l’entrada del 30 de gener del 1950 de les Meditacions:
“Per escriure alguna cosa, cal creure en alguna cosa. Cal conservar, almenys, una fe última, una darrera esperança.”
Aquesta fe, però, en el cas català, des del meu punt de vista, és una fe mortal de necessitat, per dir-ho així, perquè no depèn en últim terme d’una realitat externa al creient; no és la fe en un Déu que, per més que tu hi creguis, no el faràs pas existir si no existeix; la fe cultural s’autoalimenta; com més fe tinguis, més cultura faràs, i com més cultura hagis fet, més fe hi tindràs, perquè, efectivament, n’hi haurà més. I, en el catalanisme, Catalunya i cultura es confonen.
Hi ha una teoria que diu que el modernisme és floralista – la ginesta, els ametllers florits de Maragall – i el noucentisme fruital – Els fruits saborosos de Carner -, elements que apareixen tant en la poesia com en les decoracions arquitectòniques dels dos moviments. Seguint aquesta idea, l’exili són els arbres, són aquests Arbres de Carner, arrelats a la terra, immòbils, resistents, tots de les llavors de El Pi de Formentor.
Un dels moments per mi més impressionants de l’obra de Gaziel és a Seny, treball i llibertat. És la visita que Gaziel fa a Patxot, a Ginebra. És l’estiu de l’any 54, i Patxot té 83 anys. S’ha anat quedant sol a Suïssa, tots els companys d’exili han anat tornant a Catalunya, però ell, obstinat, no ho ha fet. És un retrat estremidor, digne de la Commedia dantesca si se’l llegeix en el context del pensament de Gaziel, pel que significa de situació terminal, de claudicació d’una persona. És llarg però val la pena:
“Tot seguit ens posem a parlar, tots dos sols – no crec que en el pis hi hagi ningú més, fora de la infermera i del servei, que no es veuen ni compareixeran fins que ell no els cridi -: jo, assegut al seu costat, en una poltrona, i ell mig ajagut a la chaise-longue, amb una bona manta de viatge, de genolls en avall.
Una de les primeres coses que em diu és que no pensa tornar mai més a Catalunya – i cal convenir que, a la seva edat, és una decisió dura. Però, tot dient-me el seu propòsit, m’emprèn amb un seguit de preguntes que no s’acaben mai: sobre la terra, la gent, els amics i coneguts, les coses que passen… I això, per mi, encara és més fort, perquè es veu que el cap i el cor li’n van plens, per més que ell, rebec i amargat, vulgui fer veure que se n’ha deseixit per sempre. Com si sentís la necessitat de justificar una determinació tan greu com la que té presa, em conta (jo ja n’estava força assabentat) el que ha sofert, el que ha perdut, les traïcions – diu – dels qui es feien passar per amics d’ell, els desenganys cruels que ha tingut amb aquells de qui menys s’ho esperava… El deixo dir, facilitant que s’escoli aquest torrent de fel que devia dura amagat a dintre des de fa dies, per no tenir avinentesa de deslliurar-se’n en el cor d’un amic. Li deu fer un gran bé, vell i xacrós com és, de treure’s amb tota franquesa el doll de metzines que portava. De mica en mica, en efecte, va minvant l’empenta de les seves paraules i ell es va asserenant. Quan ja el veig gairebé buidat, com un ecce homo, li dic de sobte, però amb tota suavitat:
- I jo, Patxot! I tants d’altres?
- És molt diferent – em respon, tot seguit.
- En què, si es pot saber?
- Vosaltres encara teniu fe – exclama amb sorda desesperació, deixant-me entrellucar el fons del seu esperit atribolat -, mentre que jo l’he perduda per sempre.”
Bona part de l’obra de Gaziel és una reflexió sobre l’autoconsciència de la fe. Pot ser que l’autoconsciència sigui el que separa la fe del fanatisme, perquè sotmet la fe a la raó i la fa entrar, doncs, en el terreny de la moral. ( Gaziel és tan antidogmàtic, però, que fins i tot en l’autoconsciència és capaç de marcar límits, en aquest frase digna d’un clàssic, també de Seny, treball i llibertat: “La consciència fa com el mirall: que si un s’hi acosta massa, s’entela.” )
Gaziel és un temperament antifanàtic, que per ell representa l’encarnació de l’esperit català. Aquesta fe antifanàtica – la fe conscient, en dic jo – topa a la seva obra amb la fe castellana, que és tant d’una peça que, a les Meditacions en el desert, en ple franquisme, Gaziel ha d’advertir que, per impossible o exagerada que ens pugui semblar, no és “cap somni de seminarista delirant, sinó una fe real, tan obtusa com vulgueu, però indestructible.”
La fe és una cosa terrible, una vegada es té. És una discussió irresoluble si la fe depèn o no depèn de la nostra voluntat. Aquest, el del determinisme de la fe, és un tema tan important, que es torna una de les claus de volta de l’obra de Gaziel; el tema de la fatalitat – d’on ve el títol de Tots els camins duen a Roma, justament el llibre on parla de la seva formació com a escriptor.
Hi ha un altre moment també terrible, a les Meditacions en el desert, que Gaziel explica, de la seva generació:
“Nosaltres, els de la meva generació, hem estat potser els catalans moderns que han tingut en grau màxim l’orgull de la consciència nacional. Estàvem – i jo encara m’hi sento – tan lligats a Catalunya, que no podíem ni podrem mai ser res fora d’ella…”
I així tornem al començament d’aquesta dissertació, a la definició de Gaziel de la seva generació com una generació esgarriada, i tornem a Carner. L’exili de Carner és tan profund que fins i tot podria dir-se que arriba a exiliar-se de la seva llengua, muntant-se un idioma propi, que ja és el màxim que pot arribar a fer un escriptor, i que per mi el situa al cim de les consecucions culturals d’aquesta terra. En el cas de Carner, la fe nacional convergeix amb la fe cristiana. Gaziel, en canvi, es manté en un paganisme que, amplificat per la circumstància d’haver nascut en un poble mediterrani, té molt a veure amb l’ideal noucentista, el clàssic de L’home és el tot.
És simptomàtic que Gaziel reflexioni sobre la seva fe en un dels seus últims llibres, Seny, treball i llibertat. Gaziel és de la mena de Montaigne, si hi pot haver altra manera d’escriptor: l’home que va fent-se a través dels seus llibres. “Jo sóc una volva de la raça vellíssima que ja poblava les riberes de la Mediterrània molt abans que ni remotament hi nasqués cap cristià ni protestant,” hi diu ( no gens per casualitat, és la mateixa reflexió que de tant en tant, avui, fa Baltasar Porcel. ) I, més endavant:
“Jo mai no he estat, de naixença, un temperament que se’n pugui dir religiós en el sentit de ser-me necessària l’adhesió exclusiva a una determinada confessió, com esdevé a un nombre considerable d’homes. Potser això és degut al fet que tampoc no n’he haguda de menester cap per a explicar-me a la meva manera, ben humil certament, el misteri de la vida i la mort. Reconec que això pugui ser una limitació, com molt sovint ho he comprovat, en no poder fruir de tanta cosa meravellosa com els qui passen per més experts diuen que frueixen – i em basta que me’n donin la paraula per a creure’ls. Fins diré que els envejo. Posem, doncs, que en aquest ram jo sóc una mena de daltonista, o de sord, al qual estan vedades zones on prou voldria poder penetrar, si res més no, per tafanejar-hi.”
Però una cosa és no tenir fe religiosa i una altra no tenir una fe descomunal en el país i, o, en un mateix.
Gaziel mor als setanta-set anys. Just aquell any, l’any seixanta-quatre, encara exiliat a Brusel·les, Carner va fer els vuitanta anys. En motiu d’això, va regalar als seus amics i va fer córrer el sonet amb què tancarà el seu últim llibre de versos, El tomb de l’any, i, doncs, tota la seva poesia. El poema es diu El més vell del poble. Com que Carner no té límits, el sonet pot llegir-se en el sentit universal que, per continuar vivint, no podem permetre que sigui absoluta la pèrdua d’il·lusions que l’edat comporta. Però jo proposo llegir-lo com la recapitulació i el balanç final de tota l’aventura d’aquesta intel·lectualitat noucentista, a la llum del que he anat dient sobre Gaziel i sobre la fe en la nació, i interpretar la paraula “bandera” en el sentit potser restrictiu, però habitual, de nació.
El més vell del poble
Cap vent no mou el bri d’una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s’enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s’atansa
l’adéu-siau del cos i de l’esprit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m’espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.
“Potser la nit serà cent anys la nit”, quin gran vers…! És aquí que Carner i Gaziel coincideixen. Tots dos arriben a la conclusió que les il·lusions s’han desfet, però, així i tot, mantenen la fe, mal que sigui a un esquinçall.
Se’ls hi pot, però, retreure l’honradesa d’expressar-ho? Afegiré encara un epíleg a la qüestió de la fe. Aquest sonet no va agradar gens a Josep Pla, que a partir d’ell va escriure un parell de pàgines dient-li el nom del porc a Josep Carner. Josep Pla és l’home que va treballar més per la preservació i continuitat del que havia emprès aquesta generació esgarriada.
Estic convençut que és durant aquests mateixos anys que Pla escriu, al Quadern gris:
“És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent.”
Només se m’acud d’afegir-hi: d’acord. Hi ha un exili entre els llibres i la realitat, una paret mitjera. Però la feina de l’escriptor, segurament, és intentar tirar-la a terra. Potser en això consisteix la fe, i en aquest sentit no es pot pas dir que, en una expressió molt seva, Pla mateix no hi hagués deixat la carcanada.
