L’emergència (28)
Dijous 15 d’abril
La meva dona i la gossa tornen del passeig amb un ram de flors silvestres. Les posem en un gerro i donem les gràcies a la natura generosa. No hi ha flors més riques d’imperfecció i vitalitat que les de marge. La natura en fet capaços de veure-les, de crear-ne els colors i les formes, de veure’n els brodats i les floridures. A nosaltres i als animals que també atrauen. Qui sap a quin preu de ceguesa. Qui sap què ens perdem a canvi de poder veure les flors.
Els senglars que els primers dies van baixar de nit a la ciutat i van campar pel carrer Major i pel monestir es veu que no han tornat a sortir del bosc. Van venir, van mirar i ensumar i van marxar. Però avui algú ha filmat una tonyina que nedava pel moll de Sant Feliu, a sota el Salvament. I ahir al vespre jo mateix, anant a llençar les escombraries, vaig veure un ratpenat que volava amunt i avall del meu carrer, a l’altura d’un primer pis.
També podríem apagar ja la il·luminació nocturna. La supèrbia del malbaratament, el menyspreu a la natura ens ha portat aquí. La natura – començant per la natura humana – s’ha rebel·lat contra la nostra inhumanitat. Precisament perquè no soc apocalíptic, ho veig com un avís. El meu optimisme és que si l’home desapareix ho farà abans de perdre del tot la seva humanitat, i que desapareixerà amb la consciència de fer-ho. Res de morir-se adormit. No li valdrà el fatalisme farisaic del “tot anirà bé.”
Qui sap què ens perdem a canvi de poder veure les flors. Modest Urgell va dibuixar i va pintar milers de ratpenats, eren com la seva signatura. Va titular una mena de memòries El murciélago. “Desterrado en mi patria, y al publicar mi última obra,” diu a la dedicatòria. I més endavant anuncia que “Se llegará a dibujar como hoy se escribe.” El ratpenat. El pintor cec. Per força havia de ser tan bo.
