Divagacions banals sobre literatura i ficció,9
Un llibre després, vaig publicar el meu volum més exitós, que potser algú ha llegit, el relat de la meva experiència com a professor. Aquest llibre va sortir en el moment adequat – quan justament hi havia encara una ficció sobre el món de l’ensenyament, una ficció política, que s’entestava a mantenir que teníem una bona instrucció pública. És un procés que després hem viscut amb la corrupció; tots recordem els polítics renyant, literalment renyant la gent que els gosava criticar, amb l’argument estúpid de dir que eren escollits pel poble – com si fossin escollits per Déu – i que per tant no se’ls podia criticar, perquè era com criticar els votants: ara que s’ha vist que tot el sistema està corcat, ja no s’atreveixen a dir-ho, i tendeixen a abaixar el cap.
És interessant que fos un llibre que es diu a si mateix “crònica” el que tingués més èxit. Això què volia dir: doncs que hi havia un desig de realitat literària. I per què? Doncs perquè la realitat neteja, és un corrosiu contra aquella mentida que distingeix les males obres literàries. La literatura, l’art, té tendència a anul·lar-se a si mateixa perquè requereix creativitat. I ella mateixa es devora a si mateixa. Cada obra de creació va posant una capa; la primera és nova, però allò que en un moment donat és nou, a base de repetir-se, es va retoritzant, i llavors la creació demana això, creativitat, i si no hi ha un talent renovador, l’art es torna una repetició de fórmules. La manera de netejar la retòrica és amb un bany de realitat. Perquè la retòrica és una mentida, i la realitat és la veritat. Per això es diu sempre, i és així, que el periodisme és una bona escola d’escriptura, perquè et fa estar en contacte amb la realitat, no permet tancar-se.
Aquest llibre em va ensenyar la incidència que la literatura pot tenir sobre la mateixa realitat. Hi ha un donar i rebre entre literatura i realitat. No hi ha la realitat per una banda i la literatura per l’altra, tot el contrari, està entreteixit, i la literatura té un efecte sobre la realitat – per exemple, les conductes amoroses que vénen del romanticisme, amb l’epidèmia de suïcidis per amor que va comportar el Werter, o avui mateix, les conductes amoroses que hi repliquen intentant deixar de banda els sentiments; ara hi ha una pel·lícula que parla d’això, Shame -, la literatura té un efecte sobre la realitat que és com una manera de tornar a la realitat el que li ha pres.
Jo vaig quedar admirat de com a partir d’un llibre escrit per algú que comptava amb una relativa experiència docent i no pas més interessat ni expert que distingits pedagogs era cridat com a expert per televisions i ràdios, i com es confonia la capacitat d’explicar una realitat amb l’expertesa. Tot i que, ben mirat, potser no sigui tan diferent. Però jo deia: no sóc un expert en pedagogia, l’únic que he fet és escriure un llibre explicant com vaig viure personalment l’enfonsada de l’ensenyament públic.
Diré una anècdota, també, que pot acabar de fer veure la complicació de la veritat i la ficció. En aquest llibre, els noms són inventats. Però les conductes són reals. L’únic que faig és canviar els noms, i potser el sexe dels personatges. Doncs la sorpresa va ser veure que els professors retratats no se n’adonaven que eren ells, els retratats. I fins i tot em deien: aquest, és tal, no? I jo pensava: però si ets tu, burro! La relació amb la realitat és molt i molt complicada, fins i tot en fets objectius.
Després de la Crònica, i per l’èxit que havia tingut, l’editorial va fer-me un encàrrec. Se sabia que en Floquet de Neu era molt gran, i que no duraria gaire. Llavors em van encarregar escriure una biografia del goril·la.
Vaig acceptar aquest encàrrec pensant que la literatura pot dignificar qualsevol tema, i que en tot cas era problema meu, i no d’en Floquet, fer-se matèria literària. Hi va haver una part de la crítica que ho va entendre, i hi va haver una part – la més refistolada – que no, perquè els va semblar que retratar la vida d’un goril·la famós era una concessió, era rebaixar-se. Bé. El que m’interessa dir és que vaig escriure aquest llibre en primera persona. Primera persona, de qui? Del goril·la, o meva? Ah. En principi són les memòries d’en Floquet de Neu. Però els goril·les no parlen, i encara menys escriuen. Però si hi ha un animal pròxim a l’home – i jo sóc dels que pensen que les fronteres entre l’home i la béstia no estan gens clares, la prova és que l’home ha d’esforçar-se constantment per fer-se digne de la seva condició -, si hi ha animals pròxims a l’home, són l’orangutan, el ximpancè, el monobo i el goril·la. I vaig escriure el llibre en primera persona.
Amb tanta fortuna que el llibre Goril·la blanc. Memòries de Floquet de Neu va sortir en una col·lecció d’Edicions 62 que du per títol No Ficció. De la mateixa manera que pocs anys després, un altre llibre meu sobre tres artistes catalans vius, Perejaume, Comelade, Casasses, va sortir en una coneguda col·lecció de ficció de la mateixa editorial, El balancí – la que publica Paul Auster, Andrea Camileri o Pere Calders.
