Pierre-Auguste Renoir
Renoir ja havia dit que volia un vermell que sonés com un toc de campana, i jo m’he endut uns quants Renoir d’aquesta exposició del Caixafòrum, perquè un color ben donat se t’enganxa al cervell com una bona melodia.
Em sembla que l’estaticisme de Barbizon va posar-se en moviment amb l’impressionisme. Pissarro, Manet, Degas, Sisley, Monet i Renoir van agafar la cullera i van remenar la pintura. Les línies es van desglaçar, els olis van tornar-se a desfer i els marcs van ser plats plens de brou de colors fumejants. Quina gana!
No hi havia moviment sinó flux, les ombres s’arrosseguen, els fums s’aixequen, els detalls s’agrumollen i els vermells es coagulen. Som a la riba, per camins arran de rius, mars, Venècies, badies, estanys, amb ponts i ports, remers i regates, embarcadors, banys… El Sena baixa ple d’oli, Renoir hi navega amb Sisley i Monet en bots de vela, pintant, dibuixant, diluint. Als braços i les cares dels retrats, la carn sembla un líquid lletós, l’aigua oneja als farbalans de les faldilles blaves i cau en cascada per cabelleres lluents, espatlla avall d’ondines joves, carnals, sucoses… Els pètals de les flors s’escorren, els vegetals s’inflen sobre matalassos d’aigua. Tot inundat, tot xop d’aigua viva i densa, perquè no és aigua, és un oli brunyit que no es conforma a reflectir. Esculpeix el paisatge i el fa respirar. Renoir, el més golós dels impressionistes, troba olis vinosos, avellutats, cotonosos… De vegades tenen alga i verdet. Tot ho passa per la liquadora i ho converteix en una bassa d’oli. Cada pinzellada és com una pedreta que s’hi tirés. Una pluja de pinzellades simultànies: plou sobre mullat, precís i difús són sinònims.
Per això, cap al 1883, quan s’acabi la bona època impressionista i Renoir mateix se n’atipi, i es trobi monòton i estancat i ja ni participi a l’última exposició impressionista, llavors es parlarà del “període sec” de Renoir. D’ell que havia dit: “Sóc com un tros petit de suro tirat a l’aigua, que el corrent s’emporta. Em deixo dur com sigui!”
I bé, l’entrada al Caixafòrum és gratuïta, vull dir que, mentre ens les van retallant, podem anar allà a embadalir-nos amb aquestes pintures, plàcidament engolits pel desguàs.
( El Punt Avui, 26 de novembre del 2011 )
